Categories
Poesia

Vull plorar-te perquè és així com et sento

Els dies corren i el temps passa de pressa

i el seguit d’activitats no em deixen trobar-te

per sentir-te, olorar-te, somiar-te i recordar-te

i amb un somriure copsar la llàgrima que vessa.

 

El buit és immens i el silenci interminable,

malgrat l’agenda plena i la feina pendent

d’un dia a dia que va passant sent-ne tu absent

amb aquella boira de tristesa inesgotable.

 

Vull plorar-te perquè és així com et sento,

et visc en el record i et trobo en la solitud

que m’acompanya en el sender que començo.

 

I em dono forces per seguir el camí costerut

on t’imagino al meu costat i com a guia et penso

perquè és l’única manera de superar el teu buit.

 

Jordi Medina AlsinaPlantada Olivera Oriol Papell Castellar del Vallès

Categories
Poesia

Un exili forçós

Per un patriota vallesà que arreu on anava no es cansava de dir que era de Castellar, què més que retrobar-se amb La Mola, un dels emblemes indiscutibles del Vallès. Des d’aquí és d’on es pot concebre l’origen del Vallès com a gran vall entre Collserola, La Mola i el Montseny i des d’on es poden albirar els diferents municipis del Vallès i les principals muntanyes del país.

Quin millor lloc per llegir també un poema de Pere Quart, un dels principals poetes de la literatura catalana i fill de Sabadell. Són les “Corrandes d’exili”, un poema que mostra la duresa de l’exili, la duresa de la separació, la duresa del comiat amb aquella terra que tant t’ha donat, la duresa de l’enyorança i la duresa de l’esperança desfeta.

Un dels paràgrafs és ben sabut per tot bon vallesà i l’Oriol també en tenia una samarreta. Avui podem donar sentit al poema en un exili forçós causat per una mort sobtada, un exili que ens obliga a abandonar no una terra sinó algú molt estimat, un exili que ens obliga a acomiadar-nos de l’Oriol, un exili que ens trenca de records i enyorances, un exili amb “una esperança desfeta i una recança infinita“. Un exili que ens obliga a viure en una França perquè la mort s’ha endut la nostra terra.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

La Mola Oriol Papell Torres

Categories
Poesia

Per a tu

Dolç hivern que decaus en la nit més càlida,

rialla de neu que et desfàs amb l’escalfor,

vitalitat del vent fred que minves en la tristor,

dia curt que t’eixamples en la terra més àrida.

 

Sóc conscient que ens deixes i no puc descriure

l’amargor del teu comiat ni grans paraules puc dir

perquè em dol reconèixer que no et tornaré a sentir

i em destrossa evidenciar que no et tornaré a viure.

 

Voldria quedar-me i copsar-te eternament al teu costat

mentre desprens el teu alè de vida alegrement

i veure com quan marxes bufes suaument

i obres els brots dels arbres que has despertat.

 

Ja no et tindrem però et sentirem en cada jornada

i el teu record reviurà en el Sol que ens esperona,

en la brisa fresca del mar que ens esborrona

i en la pluja que ens deixa olor a terra mullada.

 

L’estiu arriba i marxes cap a nous horitzons

on no et veurem ni palpar-te més podrem

però seràs en totes les nostres passes i et tindrem

en les nostres lluites i en les nostres rialles i emocions.

 

Ara tu esdevindràs sentit en la nostra existència,

aquell coratge que ens empeny i ens trenca la por,

aquella espurna d’alegria que ens trenca la tristor

i de totes les flors de primavera la seva essència.

 

Ets tu qui ens obligarà a aixecar-nos en el dia costerut,

ets tu qui convertirà les nostres llàgrimes en somriures,

ets tu qui ens donarà sentit als nostres viures

i ets tu qui ens acaronarà per trencar la solitud.

 

Gràcies Oriol, per haver-nos ensenyat

a viure amb tanta intensitat!

 

Jordi Medina Alsina

Oriol Papell