En una època de restriccions econòmiques on totes les despeses de l’administració pública es qüestionen i s’obliguen a justificar al màxim, els museus si s’immobilitzen ho tenen molt cru. Fins ara els museus havien esdevingut equipaments que allotjaven una col·lecció i se’n feien càrrec a nivell de registrar-la, de preservar-la i d’explicar-la. Les exposicions eren totalment unidireccional on el visitant, amb l’ajuda de petits recursos museogràfics, havia de relacionar-se amb les peces o amb el contingut que es mostrava.
En l’era de la informació però, per tenir coneixement no és necessari ni anar a les biblioteques ni anar al museu perquè el coneixement és present a les xarxes. Els museus estan obligats a adaptar-se a aquestes noves maneres de fer de la societat i apostar per abocar tota la informació de la seva col·lecció a la xarxa. La seva justificació ja no poden ser les visites presencials sinó la seva contribució a donar coneixement també de manera virtual. Projectes com el Vikipèdia són un exemple clau per entendre la necessitat de ser presents arreu per existir com a tals i interrelacionar-se creant xarxes de coneixement. I és que en el fons l’origen de molts museus és aquest: crear coneixement i mostrar-lo a la societat.
Els museus han de continuar sent centres de coneixement ja sigui de forma presencial o no. Les diferents plataformes d’internet i les aplicacions per a dispositius mòbils ens hi ajuden. Però també ho fan les tendències actuals dels museus d’organitzar congressos especialitzats o simposis d’àmbits concrets. Podem posar per exemple l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o el Simposi Internacional del Noucentisme dels Museus de Sitges, dos exemples clars de dos museus que aposten per ser creadors de coneixement amb sintonia amb la universitat. Aquest és el futur, l’aposta dels museus com a centres creadors 
de coneixement.
