Fa uns dies vaig visitar l’exposició “Treasures of the Heaven” del British Museum que gira entorn al món de les relíquies de l’Edat Mitjana com a mitjà de connexió entre l’ésser humà i la divinitat. Una exposició única ja que no s’havien reunit mai tants objectes d’aquestes característiques en un mateix indret.
Més de 150 objectes contextualitzats en l’Edat Mitjana i en la manera en què l’ésser humà els veia i en tenia devoció. Una exposició que desperta la curiositat del visitant i ens reflecteix les necessitats religioses i espirituals que es tenien aleshores -gran part de les quals han desaparegut als nostres dies-.
Tot i que a Déu no l’hem vist mai, hom sempre ha tingut la necessitat de venerar-lo amb imatges, de pintar-lo, escolpir-lo i, fins i tot, descriure’l. La proximitat dels sants i santes, vistos com a éssers humans màgics, amb poders divins o amb contacte permanent amb Déu, feu que la gent comencés a venerar trossos d’objectes o relíquies per tal de poder estar més a prop de Déu. Es creia més real i amb més poder que no pas la veneració d’obres d’art sense cap objecte propi d’un sant o d’un indret sagrat.
Les parròquies d’arreu, i especialment les d’Europa, es van anar omplint d’objectes per venerar en dies concrets del calendari. A la península Ibèrica tenim moltes relíquies de Sant Jaume, per exemple, per tota la relació i influència del Camino de Santiago que portava pelegrins de totes les contrades.
Passada l’Edat Mitjana i arribant als nostres dies, la fe de molts creients no ha minvat i, venerant relíquies o no, la seva devoció ha anat aportant una gran quantitat d’objectes patrimonials a les diferents esglésies que, massa sovint són desconeguts i no reben les mesures de preservació, documentació i difusió que els pertocaria.
Ens trobem doncs, amb una gran quantitat d’objectes patrimonials ben diversos escampats arreu però del que se’n té poc coneixement. És cert que hi ha molts museus i col·leccions públiques de propietat eclesiàstica com són els Museus Vaticans o els diferents museus diocesans però, també és cert que encara hi ha molt per conèixer. Sens dubte, es tracta d’un patrimoni poc conegut i amb gran camí a recórrer.
