5
juny
2014

Un exili forçós

Per un patriota vallesà que arreu on anava no es cansava de dir que era de Castellar, què més que retrobar-se amb La Mola, un dels emblemes indiscutibles del Vallès. Des d’aquí és d’on es pot concebre l’origen del Vallès com a gran vall entre Collserola, La Mola i el Montseny i des d’on es poden albirar els diferents municipis del Vallès i les principals muntanyes del país.

Quin millor lloc per llegir també un poema de Pere Quart, un dels principals poetes de la literatura catalana i fill de Sabadell. Són les “Corrandes d’exili”, un poema que mostra la duresa de l’exili, la duresa de la separació, la duresa del comiat amb aquella terra que tant t’ha donat, la duresa de l’enyorança i la duresa de l’esperança desfeta.

Un dels paràgrafs és ben sabut per tot bon vallesà i l’Oriol també en tenia una samarreta. Avui podem donar sentit al poema en un exili forçós causat per una mort sobtada, un exili que ens obliga a abandonar no una terra sinó algú molt estimat, un exili que ens obliga a acomiadar-nos de l’Oriol, un exili que ens trenca de records i enyorances, un exili amb “una esperança desfeta i una recança infinita“. Un exili que ens obliga a viure en una França perquè la mort s’ha endut la nostra terra.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

La Mola Oriol Papell Torres

Altres articles interessants

Vull plorar-te perquè és així com et sento
Per a tu
La branca incerta està florida
Bon Nadal 2013

Deixa un comentari