16
juny
2015

“Tupí or not tupí” vers la recerca dels propis orígens per ésser

Hi ha exposicions que no et deixen indiferent, que et criden a asseure’t i digerir, ja no només el contingut sinó tot allò que ha volgut dir el comissari en l’exposició. La mostra “Tupí or not tupí” del Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú és una d’aquestes exposicions que després de veure-les, palpar els detalls, els significats i els continguts i concebre-les en la seva globalitat et conviden a aturar-te i donar-hi tombs. L’art contemporani no deixa de ser això, no busca tan la forma i la bellesa sinó les emocions, la interacció i la reflexió. Tupí or not tupí, ser o no ser. Una crida a construir un diàleg constant amb els nostres orígens culturals per no deixar d’ésser.

El títol de la mostra, “Tupí or not tupí”, fa referència a un manifest reivindicatiu de principis del segle XX provinent de diferents artistes de països de l’Amèrica Llatina. En ell posaven en valor l’orígen de les seves pròpies cultures i denunciaven la còpia dels moviments d’avantguarda europeus. Era una manera de dir que tots tenim els nostres propis orígens, les nostres cultures i les nostres tradicions. Obviar-les seguint les tendències d’altres països és renunciar a la nostra pròpia essència, allò que ens fa ser el que som. “Tupí or not tupí” fa referència i un evident paral·lelisme amb el “ser o no ser” de Shakespeare en l’obra de Hamlet i és que: aquesta és la qüestió!

En l’exposició hi ha una mostra de diferents objectes etnogràfics de diferents procedències, com ara màscares africanes o figuretes llatinoamericanes que ara concebem com a expressions artístiques tot i que en els seu moment tenien funcions en rituals religiosos. Ara aquests objectes formen part de les diferents cultures, potser han perdut l’essència per la qual van ser creades però no la identitat i l’arrelament a una terra concreta. Els tupinambes eren una d’aquestes tribus antigues que tenien la seva nació a l’actual litoral del Brasil i que van patir la conquesta per part dels portuguesos. El “Tupí or not tupí” doncs, fa un evident enllaç amb una de les nacions històriques amb més ressò a l’Amèrica Llatina.

Les influències internacionals i la globalització provoquen sovint un emmirallament cap a moviments propis de les potències econòmiques més importants del món com si la resta de països no fossin capaços d’experimentar i de crear corrents artístics d’igual importància. Era el que passava a principis del segle XX amb els moviments d’avantguardes europeus i nord-americans. Si volem crear, si volem innovar i reinterpretar no cal que ens centrem en les modes internacionals perquè en la nostra pròpia cultura tenim un gran llegat d’alt nivell artístic i cultural.

Cada país té els seus orígens, les seves religions, la seva història i les seves tradicions que l’han configurat en el pas dels anys i que ens ajuden a entendre’l en l’actualitat. Les grans ciutats patrimonials com Jerusalem, Istambul, El Caire o Atenes que tenien patrimoni abandonat no calia que s’emmirallessin en les avantguardes forànies sinó que tenien una història que no se l’acabaven i que calia reivindicar. En una part de l’exposició hi ha fotografies de principis del segle XX de quan espais patrimonials d’alt interès per la humanitat estaven abandonats. I és que el segle XX també ha estat el segle de la posada en valor de molts espais patrimonials i de la posada en valor d’aquests com a autoestima i reivindicació nacional dels països per reivindicar el que eren i el que havien estat. I és que “Tupí or not tupí”, aquesta és la qüestió.

Podríem dir que “Tupí or not tupí” és un “Si no ets tu mateix, no ets ningú”. Necessitem un diàleg constant entre els orígens i l’actualitat per continuar el desenvolupament cultural del nostre país. Deixem-nos seduir doncs pel que som i hem estat per esdevenir el que serem. L’exposició també mostra retrats de pintures històriques, de fotografies de personatges actuals i de reinterpretacions de retrats artístics de personatges. En aquest sentit, som nosaltres mateixos qui formem part de l’expressió cultural del moment i cal que ens en sentim partíceps. Som nosaltres qui formem part d’un moment en l’evolució cultural.

En l’exposició hi ha un so constant que acompanya el visitant, surt d’un dels audiovisuals i representa el so de l’explosió del Big Bang. Els dos audiovisuals de l’exposició representen la fugacitat del temps: en un l’explosió d’un gerro amb el so descrit i en l’altre una fruitera que es va degenerant amb el pas del temps fins a desaparèixer. Podríem dir que som protagonistes d’aquest esdevenir cultural si som conscients del pas del temps, de la fugacitat de la nostra època i de les nostres vides però, no de la nostra cultura que restarà per a les generacions que ens succeiran.

Reivindiquem doncs, el nostre paper en aquest món que avança perquè tenim molt a dir-hi malgrat els “chapapotes” -una de les obres exposades- i instruccionismes culturals i polítics que pretenen asfixiar-nos, homogeneïtzar-nos i silenciar-nos. Aquí el comissari mostra dues fotografies que evidencien el silenci imposat pel govern xinès. No deixem de ser el tupí d’un col·lectiu determinat que portem dins i que ens caracteritza en contraposició a un món i una societat encegada per una globalització de l’art i la cultura en deteriorament de la pròpia. Tu hi tens molt a dir. “Tupí or not tupí”, aquesta és la qüestió.

La imatge és “Restart” de Miao Xiaochun que ens recorda el quadre renaixentista de l’Escola d’atenes de Rafael que es troba als Museus Vaticans.

Altres articles interessants

El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època: 1960-1963
El Palau Novella i la comunitat budista al Parc Natural del Garraf
El llegat dels indians com a tret identificatiu del Garraf
El nou Espai Goya de la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú

Deixa un comentari