17
maig
2014

Per a tu

Dolç hivern que decaus en la nit més càlida,

rialla de neu que et desfàs amb l’escalfor,

vitalitat del vent fred que minves en la tristor,

dia curt que t’eixamples en la terra més àrida.

 

Sóc conscient que ens deixes i no puc descriure

l’amargor del teu comiat ni grans paraules puc dir

perquè em dol reconèixer que no et tornaré a sentir

i em destrossa evidenciar que no et tornaré a viure.

 

Voldria quedar-me i copsar-te eternament al teu costat

mentre desprens el teu alè de vida alegrement

i veure com quan marxes bufes suaument

i obres els brots dels arbres que has despertat.

 

Ja no et tindrem però et sentirem en cada jornada

i el teu record reviurà en el Sol que ens esperona,

en la brisa fresca del mar que ens esborrona

i en la pluja que ens deixa olor a terra mullada.

 

L’estiu arriba i marxes cap a nous horitzons

on no et veurem ni palpar-te més podrem

però seràs en totes les nostres passes i et tindrem

en les nostres lluites i en les nostres rialles i emocions.

 

Ara tu esdevindràs sentit en la nostra existència,

aquell coratge que ens empeny i ens trenca la por,

aquella espurna d’alegria que ens trenca la tristor

i de totes les flors de primavera la seva essència.

 

Ets tu qui ens obligarà a aixecar-nos en el dia costerut,

ets tu qui convertirà les nostres llàgrimes en somriures,

ets tu qui ens donarà sentit als nostres viures

i ets tu qui ens acaronarà per trencar la solitud.

 

Gràcies Oriol, per haver-nos ensenyat

a viure amb tanta intensitat!

 

Jordi Medina Alsina

Oriol Papell

 

Altres articles interessants

Vull plorar-te perquè és així com et sento
Un exili forçós
La branca incerta està florida
Bon Nadal 2013

Deixa un comentari