Jordi Medina Alsina

jul.

2011

Espai Macià, la importància de les idees

17 jul. 2011

Hom quan visita museus i col·leccions està acostumat a observar i admirar objectes de tot tipus però, cada cop més trobem que els objectes són menys necessaris en la museografia. Els objectes van donant pas al continugt i a les idees a trasmetre.

El recent inaugurat Espai Macià de Les Borges Blanques persegueix aquest propòsit: la importància de les idees per sobre dels objectes. Sent l’exposició un recorregut biogràfic d’en Francesc Macià i Llussà, presenta l’Avi de Catalunya com un conjunt d’idees que perduren al llarg del temps tot i la mort del personatge.

Amb un llenguatge planer i proper va narrant la vida del conegut Francesc Macià a través de vuit àmbits cronològics. La sala expositiva presenta un disseny harmònic amb cofres temàtics que amplien el contingut en format vitrina, textos o interactius.

L’exposició ve acompanyada d’un video que mostra el trajecte d’un tren, símbol del recorregut de la vida del personatge i finalment, l’últim apartat, l’audiovisual basat en les idees. El visitant ja coneix la vida d’en Macià i ara convè aprofundir en els valors i les idees que la vida de l’Avi transmet.

L’espai no és doncs, només el discurs expositiu i la presentació de la vida del personatge sinó també tot aquell pensament del visitant que aquesta provoca. Com diu l’audiovisual “la vida continua després de nosaltres, cal educar en la memòria i en la preservació de la nostra identitat; la memòria d’un temps que va creure que podia existir un horitzó col·lectiu de justícia social i llibertat nacional”. La preservació d’en Macià doncs, està a les nostres mans i depèn de la nostra voluntat. La importància ja no es troba en allò exposat sinó en l’actualitat del contingut que el visitant vulgui donar-li en el seu viure quotidià.

juny

2011

El paper dels infants als museus

Després de la conferència d’avui al Museu de Ciències Naturals de Barcelona del sr. Francesco Tonnucci, membre de l’Institut de Ciències i Tecnologies del Coneixement del Consell Nacional de Recerca i impulsor del Projecte Internacional de la Ciutat dels Infants, encara em pregunto quin ha de ser el paper dels infants als museus i institucions patrimonials.
Sens dubte, el projecte de la ciutat dels infants desenvolupat en moltes ciutats europees és el primer pas per obrir les institucions, els equipaments i els serveis de la ciutat a un col·lectiu menystingut per la seva edat i dependència legal dels seus pares o tutors. El Consell dels Infants també desenvolupat en moltes ciutats i pobles del nostre país és una manera també d’introduir els infants en la cultura de la democràcia representativa per tal de fer arribar les seves inquietuds als polítics municipals.
En el camp dels museus però, els infants hi juguen un paper importantíssim en l’oferta d’activitats però massa sovint l’avaluació només la responen els mestres o familiars que l’acompanyen sense preguntar directament a l’infant que és el màxim implicat. Les experiències de consells d’infants no són habituals en el camp dels museus i institucions patrimonials. Amb tot trobem el Parque de las ciencias de Granada on s’ha desenvolupat un consell infantil i juvenil i hi ha experiències interessants:
Com diu Francesco Tonucci “escuchar es tener la necesidad de la contribución del otro”, posa de manifest doncs, la necessitat de preguntar a l’altre per adaptar la nostra oferta d’activitats i de serveis als veritables interessos i inquietuds dels infants. Amb tot, cal tenir ben clara quines són les finalitats del museu i entendre que un museu mai pot arribar a esdevenir una ludoteca mancada de contingut.
La necessitat de preguntar al visitant és la pròpia necessitat d’avaluar la nostra activitat al museu, la garantia d’adaptació del que fem al que es necessita. Mostrem doncs, la importància d’impulsar en els museus canals de comunicació i participació amb el visitant per assegurar una correcte adaptació del patrimoni i una millora de l’atenció a la diversitat en aquesta, cada cop més accentuada, pluralitat ciutadana.

març

2011

La cançó de les terres llemosines

catalunya, Països Catalans, poemes, Víctor Balaguer

Jordi Medina Alsina

Cultura, VNG

21 març 2011

Avui, sent el dia mundial de la poesia, el vull dedicar a un poeta molt arrelat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i de transcendència nacional, Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Avui dia se’l coneix com a fundador del Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de la capital del Garraf, un projecte de biblioteca i de museu que apostava per la cultura, la recerca i la formació de la gent en una vila-nova agrícola i aïllada del món. El projecte de biblioteca-museu pretenia ser un projecte d’abast nacional, pretenia ser el museu nacional de Catalunya i d’aquí que seguís els grans trets característics dels museus nacionals europeus del moment com el Louvre, el Pergamon o el British Museum. Víctor Balaguer, no només fou poeta, sinó també polític i un gran pensador. Un gran pensador que apostava clarament pel progrés per poder crear un país fort des de tots els àmbits. En el vessant de la poesia i la literatura catalana es destaca perquè fou un dels impulsors del moviment de la Renaixença, tant necessari per la nostra llengua i pel nostre país aturat culturalment, i recuperador dels Jocs Florals. Molt sovint Víctor Balaguer firmava els seus poemes com a Lo Trobador de Montserrat així se’l coneix encara avui dia. La cançó de les terres llemosines és una clara evocació de sentiment de pàtria tot agermanant la pàtria catalana amb l’occitana, unes terres llemosines que encara avui dia resten infravalorades pels estats dels que formen part i continuen lluitant per fer valer tot allò que les defineix com a nació. Què més oportú doncs, de dedicar en el dia d’avui aquest espai a Víctor Balaguer i a les terres llemosines. Bona lectura!

Terres llemosines, terres llemosines,
cort de gentilesa, paradís del món,
plenes d’harmonia, de llum i bellesa,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!
Sobre la mar blava, la vela llatina;
sobre un cel sens núvols, riuades de sol;
per boscos i prades, los aucells a pobles;
tot un món de viles, tot un mar de flors;
la verda olivera, la palma afriacana,
los arbres balsàmics de les pomes d’or.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
la Marca amorosa dels gais trobadors,
on creiexn i viuen en pau i companyia
los arbres dels tròpics i les neus del Nord.
Una mar que escampa rodols de plata
per sobre una arena de palletes d’or;
uns aires que embauen, uns amors que cremen;
l’encens en l’esfera, l’incendi en lo cor;
una pàtria tota til·liant de glòria,
una terra tota llampegant d’amor.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
enceses i ardents en llum i color,
on canta, a tota hora, l’aucell en les hortes,
on canta, a tota hora, l’amor dins dels cors;
sou, en la llegenda, rossinyol de glòria,
sou, en l’epopeia, pavelló d’honor,
teniu les més nobles històries de gesta,
teniu les pus belles menines del món;
per terme, les ones de la mar llatina,
per fita, les serres del Pirèn boirós.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
romàntiques terres de pretz i llausor,
empori la joia, viles de paratge,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!

Víctor Balaguer, Lo Trobador de Montserrat.

febr.

2011

Unes revoltes necessàries

Nascuts en un període de democràcia implantada es fa difícil valorar allò que sempre hem tingut. Els nostres avis, amb valors republicans i nacionalistes catalans ben fonamentats, quan s’apropen unes eleccions tenen ben clar que han d’anar a votar i fer sentir la seva veu. No volen tornar a reviure segons quins períodes històrics; no volen que guanyi la dreta més retrògrada que no vetlla pels interessos del poble sinó només pels seus.

No és fins a l’època contemporània amb la coneguda Revolució Francesa que el poble comença a tenir veu i protagonisme. Les decisions eren preses pels monarques i recolzades pels interessos de l’aristocràcia sense que els homes i dones del propi país poguessin decidir i ni tan sols ser informats. La major part del poble estava aïllada de les decisions que l’afectaven. La Revolució Francesa ens va portar els valors de la “legalité, igualité i franternité” entre tota la població, quelcom que va anar desenvolupant la implantació de la democràcia progressiva. El poble es va revoltar contra la monarquia i les classes altes que decidien sense tenir-los en compte. Grans revoltes, grans avenços socials.

La Revolució Francesa va ser un gran canvi de paradigma i va anar influint en la resta de països europeus provocant canvis impensats fins al moment. Els valors de la revolució es van anar difonent pels altres regnes per mitjà de les persones. Ambtot, la difusió no va arribar arreu i d’aquí que ara, la universalització del coneixement a través dels mitjans de comunicació i les TIC, alguns països de l’Orient Pròxim comencin revoltes necessàries per aconseguir aquells valors democràtics i iguals per a tothom que Europa ja té. El poder l’ha de tenir el poble i no només l’aristocràcia i/o el monarca en qüestió. Som el poble qui hem de decidir democràticament allò que ens afecta. Que les revoltes els portin la democràcia que tan desitgen!

des.

2010

Bon Nadal!

Davant la llar de foc
abans la gent s’hi reunia
per combatre el fred d’hivern
que a les masies hi havia.

No era res de l’altre món
sinó aquella llenya encesa
qui grans i petits acollia
durant llargues hores d’entesa.

On és ara aquella flama
que deixava l’infant embadalit
mentre grans rondalles sentia
i oblidava tot neguit?

Qui és ara aquella escalfor
i aquella dansa insaciable
que a tots units acollia
i esdevenia irrenunciable?

Que el foc del Nadal
ens faci ser el gran tió
que amb amor tothom acull
i aporta arreu l’escalfor.

abr.

2010

Oh, dolça Catalunya…

“Oh, dolça Catalunya, pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya d’enyorança es mor”

Hi ha tantes cançons patriòtiques que estant a l’estranger ens commouen i reflecteixen allò que sentim no només per la nostra terra sinó també per la nostra gent. Cançons que ens fan plantejar el sentit del nostre viure a l’estranger quan el nostre cor resta a Catalunya.

Viure… per viure es pot viure arreu però per viure amb sentit cal trobar-se envoltat d’allò que t’ompla. El país, sí, és una de les coses que t’ompla. El país, sí, és una de les coses que dóna sentit al viure tot lluitant pel seu reconeixement, la protecció de la seva cultura i identitat, l’impuls de la seva llengua. I és que Catalunya no només són els paratges del Pirineu, les platges de la Costa Brava, les vinyes del Penedès, el modernisme de la ciutat de Barcelona, el delta de l’Ebre o la vila-nova i la Geltrú. Parlar d’un país és parlar més enllà del que els nostre ulls poden conèixer.

Sentir-se malalt i acomiadar-se amb sofriment com la cançó de l’Emigrant no és més que copsar tot allò que un país implica, comporta i connota; tot allò que Catalunya significa pels catalans i catalanes i tot allò pel que encara a hores d’ara hem de seguir lluitant per ser reconeguts i no menyspreats de forma rutinària com en l’actualitat.

Catalans, no deixem morir d’enyor el que sentim sinó sentim-nos-en orgullosos per seguir lluitant amb dignitat!

J. Medina Alsina

abr.

2010

La necessitat actual d’una República Catalana

catalunya, Francesc Macià, història, política, República Catalana

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Política

14 abr. 2010

Tal dia com avui, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià i Llussà, després de guanyar triomfalment les eleccions municipals amb Esquerra Republicana de Catalunya, proclamà la República Catalana des del balcó de l’actual Palau de la Generalitat. No fou una proclamació de trencaments, ruptures i conflictes sinó de defensa del país en concòrdia amb la resta de pobles d’Espanya i d’arreu.

Massa sovint la Proclamació de la República Catalana és vista amb ulls d’extremismes, utopies i irrellevàncies. La història però, ens demostra la necessitat d’aquesta República pròpia per la defensa del nostre país, la protecció de la nostra llengua i la preservació de la nostra cultura i identitat. Catalunya, encara avui dia, necessita tenir veu pròpia i en llengua catalana. L’estat espanyol és només l’Espanya dels espanyols. La idea del federalisme i la pluralitat nacional i lingüística només és entesa i arrelada a Catalunya. Han passat gairebé 80 anys des del discurs de Macià i encara a hores d’ara constantment hem de justificar la nostra identitat i la nostra diferència a la resta d’Espanya. Encara a hores d’ara hem de sentir crítiques quan el Parlament aprova lleis en defensa de la llengua catalana. Encara a hores d’ara hem d’estar esperant una sentència d’un Tribunal Constitucional ineficient i surrealista. Encara a hores d’ara hem de parlar en llengua castellana a les Corts de l’estat que teòricament és la Cambra de representació dels pobles i dels territoris d’Espanya.

Seguir parlant de la defensa de la nostra identitat nacional, llengua i cultura catalana, seguir parlant de la petició i la defensa d’una verdadera democràcia on el Poble pugui decidir què vol per el seu país, seguir parlar d’una solidaritat amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa és parlar de la necessitat actual d’una proclamació d’una República Catalana independent dins de la Unió Europea. El discurs i l’ideal de Macià cal actualitzar-lo als nostres dies i fer-lo esdevenir un discurs d’interpretació dels anhels, sentiments i necessitats del Poble de Catalunya. Ja no ens cal proclamar una República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques inexistent sinó dins de la Unió Europea amb consonància amb la resta de pobles d’Espanya però també d’Europa.

El Poble de Catalunya, amb la celebració de referèndums, amb la retallada de la seva voluntat redactada en l’Estatut del 30 de setembre i amb la necessitat de protegir, defensar i preservar la seva llengua, cultura i identitat demana la proclamació d’aquesta República Catalana defensada pel president Macià. La història ens demostra la ineficàcia i les retallades constants dins d’Espanya i la necessitat d’una independència que ens faci ser dignes del nostre país, de la nostra llengua i de la nostra identitat. “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

J. Medina Alsina

març

2010

Una mirada d’aprenentatge cap a Escòcia

Escòcia, independència, política

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Política

05 març 2010

La setmana passada el govern escocès va publicar l’esborrany del projecte de llei per celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. El nord de la Gran Bretanya esdevé així, el punt de mira no només dels britànics sinó també d’Europa i d’aquelles nacions que, com Catalunya, intenten exercir el seu dret democràtic de decidir el què volen pel seu país.

La presentació del document en aquestes dates no és casual. Coincideix amb l’etapa pre-electoral de les eleccions del parlament del Regne Unit. Els diferents candidats a la presidència de The house of Parliament doncs, es veuen obligats a tenir en compte la pluralitat nacional de l’estat en els seus discursos partidistes i a posicionar-se entorn a la causa escocesa. La nova presidència del Regne Unit, ja sigui dels laboristes o dels conservadors, no pot donar l’esquena al nou referèndum sobre la independència d’Escòcia previst per a finals d’aquest any o principis de l’any que ve. Els nous candidats a la presidència demostraran el seu tarannà democràtic en l’acceptació de la llei del referèndum que aprovi el Parlament escocès i el resultat d’aquest sorgit de la consulta del poble.

El Partit Nacional Escocès (SNP), tot i no tenir majoria al Parlament d’Escòcia, es mou per les necessitats del país i la demanda creixent de sobirania en el poble. És curiós observar com, els escocesos podran donar suport o a la independència d’Escòcia de la resta de la Gran Bretanya o a l’entrega de nous poders al Parlament Escocès. Tan una resposta com l’altra demostren el desig de créixer com a nació, com a govern i com a poble.

Catalunya ha d’aprendre d’Escòcia i ha de focalitzar la seva mirada en els processos que va seguint el Parlament Escocès. El Parlament de Catalunya necessita i demana més competències per respondre adequadament a les necessitats de la ciutadania. La celebració dels referèndums no oficials és un pas simbòlic de reivindicació d’un dret democràtic negat per l’estat espanyol. I els partits polítics catalans no poden donar l’esquena a aquesta reivindicació del Poble de Catalunya! Els partits democràtics tenen l’obligació de donar suport a les consultes decisives i l’estat espanyol ha de respectar la decisió democràtica dels catalans i catalanes.

Decidir el futur de Catalunya no és anar contra uns o contra uns altres sinó exercir un dret democràtic. España encara es troba massa sovint en concepcions franquistes inacceptables i ha de donar exemple de desenvolupament polític democràtic. La separació de Catalunya a l’estat espanyol sempre esdevé principi de discussió per no adequar-se a uns ideals de nació espanyola inexistents. España ha d’aprendre a ser democràtica i el Poble de Catalunya hem d’aprendre a exercir el nostre dret democràtic amb contundència, a mirar cap a Europa i entendre la independència com a únic camí viable de defensa, protecció i impuls econòmic, polític, comercial, social i cultural del nostre país i de les nostres necessitats. Escòcia doncs, és una mirada d’aprenentatge per a uns i per a uns altres.

Article publicat al diari electrònic VilanovaDigital

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=27024

des.

2009

L’herència de l’Any Macià

Francesc Macià, vilanova i la geltrú

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Cultura, Política

31 des. 2009

El passat 24 de desembre, amb la presència del president i vicepresident de la Generalitat de Catalunya, en un acte al Teatre Principal es va clausurar l’Any Macià no només a títol municipal sinó també a nivell nacional. L’endemà, l’ofrena al monòlit a Francesc Macià serví per commemorar el 76è aniversari de la seva mort i reflexionar sobre el què queda després de la celebració d’aquest Any Macià, un any que ha estat ple d’activitats diverses i sorgides des del poble.

Tot va començar amb la presentació d’una moció al ple municipal de Vilanova i la Geltrú per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual Francesc Macià en fou el fundador. En ella es proposava la commemoració del 2009 com a Any Macià i es feien tres peticions: la creació d’una comissió ciutadana que proposés i organitzés els diferents actes, la ratificació del nomenament de Francesc Macià com a fill predilecte de la vila i la col·locació d’un quadre de l’Avi de Catalunya perquè presidís el saló de plens.

La crida a les associacions de la ciutat per crear la comissió de l’Any Macià va rebre l’adhesió d’una quinzena d’entitats i va despertar l’interès de molts per implicar-s’hi. Es perseguia fer un homenatge al fill predilecte més estimat de la nostra vila des de la gent, des de la proximitat pròpia del president Macià. Un homenatge sentit, un homenatge viscut, un homenatge plural que englobés tots els àmbits i totes les edats. Un homenatge que donés sentit al tarannà d’estima a tots els vilanovins sense distinció de classes ni de partits.

La Comissió de l’Any Macià doncs, organitzà un seguit d’actes destinats a tots els públics. Des de l’hora del conte, el taller pedagògic, el mural de la Rasa d’en Miquelet, la ruta Macià i la projecció de la pel·lícula El coronel Macià, fins a concerts, conferències, exposicions i actes institucionals. Sens dubte, ha estat un any ric i ple d’activitats plurals organitzades des de les entitats amb el recolzament de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. La ciutat s’ha mobilitzat entorn a qui va esdevenir el portaveu del Poble de Catalunya i el primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada després de la dictadura del general Primo de Rivera.

Cal sentir-nos-en orgullosos i continuar treballant per ser ciutat Macià, per seguir apostant amb fermesa per l’Avi de Catalunya com a model de defensa i lluita dels drets de Catalunya i com a símbol de la nostra ciutat. No deixem en l’oblit el que Francesc Macià i Llussà significa per la nostra vila i pel nostre país. Cal reivindicar que el saló de plens vingui presidit per un retrat de Francesc Macià, cal tirar endavant el projecte de reforma de la Rambla dels Josepets per dignificar l’indret on va néixer el President i, com a hereus de Macià, ens cal apostar de forma clara i contundent en la defensa dels drets de Catalunya. Convé que Vilanova i la Geltrú sigui reflex de Macià sent ciutat pionera en la lluita de les necessitats actuals de Catalunya, en la defensa de l’estatut aprovat i en contra de noves retallades per part del Tribunal Constitucional. De nosaltres depèn l’herència de l’Any Macià: l’oblit o la continuïtat del projecte que l’Avi inicià per a tots nosaltres. Està a les nostres mans!

J. Medina Alsina. Comissari de l’exposició Macià, a prop de casa.

Article d’opinió publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 31 de desembre de 2009.

‹ Anterior 1 … 19 20 21 22 Següent ›

Espai Macià, la importància de les idees

El paper dels infants als museus

La cançó de les terres llemosines

Unes revoltes necessàries

Bon Nadal!

Oh, dolça Catalunya…

La necessitat actual d’una República Catalana

Una mirada d’aprenentatge cap a Escòcia

L’herència de l’Any Macià

Qui sóc

Instagram

Piulades

Categories

Qui sóc

Segueix-me

Instagram

Piulades

Categories