Jordi Medina Alsina

març

2011

La cançó de les terres llemosines

catalunya, Països Catalans, poemes, Víctor Balaguer

21 març 2011

Avui, sent el dia mundial de la poesia, el vull dedicar a un poeta molt arrelat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i de transcendència nacional, Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Avui dia se’l coneix com a fundador del Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de la capital del Garraf, un projecte de biblioteca i de museu que apostava per la cultura, la recerca i la formació de la gent en una vila-nova agrícola i aïllada del món. El projecte de biblioteca-museu pretenia ser un projecte d’abast nacional, pretenia ser el museu nacional de Catalunya i d’aquí que seguís els grans trets característics dels museus nacionals europeus del moment com el Louvre, el Pergamon o el British Museum. Víctor Balaguer, no només fou poeta, sinó també polític i un gran pensador. Un gran pensador que apostava clarament pel progrés per poder crear un país fort des de tots els àmbits. En el vessant de la poesia i la literatura catalana es destaca perquè fou un dels impulsors del moviment de la Renaixença, tant necessari per la nostra llengua i pel nostre país aturat culturalment, i recuperador dels Jocs Florals. Molt sovint Víctor Balaguer firmava els seus poemes com a Lo Trobador de Montserrat així se’l coneix encara avui dia. La cançó de les terres llemosines és una clara evocació de sentiment de pàtria tot agermanant la pàtria catalana amb l’occitana, unes terres llemosines que encara avui dia resten infravalorades pels estats dels que formen part i continuen lluitant per fer valer tot allò que les defineix com a nació. Què més oportú doncs, de dedicar en el dia d’avui aquest espai a Víctor Balaguer i a les terres llemosines. Bona lectura!

Terres llemosines, terres llemosines,
cort de gentilesa, paradís del món,
plenes d’harmonia, de llum i bellesa,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!
Sobre la mar blava, la vela llatina;
sobre un cel sens núvols, riuades de sol;
per boscos i prades, los aucells a pobles;
tot un món de viles, tot un mar de flors;
la verda olivera, la palma afriacana,
los arbres balsàmics de les pomes d’or.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
la Marca amorosa dels gais trobadors,
on creiexn i viuen en pau i companyia
los arbres dels tròpics i les neus del Nord.
Una mar que escampa rodols de plata
per sobre una arena de palletes d’or;
uns aires que embauen, uns amors que cremen;
l’encens en l’esfera, l’incendi en lo cor;
una pàtria tota til·liant de glòria,
una terra tota llampegant d’amor.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
enceses i ardents en llum i color,
on canta, a tota hora, l’aucell en les hortes,
on canta, a tota hora, l’amor dins dels cors;
sou, en la llegenda, rossinyol de glòria,
sou, en l’epopeia, pavelló d’honor,
teniu les més nobles històries de gesta,
teniu les pus belles menines del món;
per terme, les ones de la mar llatina,
per fita, les serres del Pirèn boirós.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
romàntiques terres de pretz i llausor,
empori la joia, viles de paratge,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!

Víctor Balaguer, Lo Trobador de Montserrat.

febr.

2011

Unes revoltes necessàries

Nascuts en un període de democràcia implantada es fa difícil valorar allò que sempre hem tingut. Els nostres avis, amb valors republicans i nacionalistes catalans ben fonamentats, quan s’apropen unes eleccions tenen ben clar que han d’anar a votar i fer sentir la seva veu. No volen tornar a reviure segons quins períodes històrics; no volen que guanyi la dreta més retrògrada que no vetlla pels interessos del poble sinó només pels seus.

No és fins a l’època contemporània amb la coneguda Revolució Francesa que el poble comença a tenir veu i protagonisme. Les decisions eren preses pels monarques i recolzades pels interessos de l’aristocràcia sense que els homes i dones del propi país poguessin decidir i ni tan sols ser informats. La major part del poble estava aïllada de les decisions que l’afectaven. La Revolució Francesa ens va portar els valors de la “legalité, igualité i franternité” entre tota la població, quelcom que va anar desenvolupant la implantació de la democràcia progressiva. El poble es va revoltar contra la monarquia i les classes altes que decidien sense tenir-los en compte. Grans revoltes, grans avenços socials.

La Revolució Francesa va ser un gran canvi de paradigma i va anar influint en la resta de països europeus provocant canvis impensats fins al moment. Els valors de la revolució es van anar difonent pels altres regnes per mitjà de les persones. Ambtot, la difusió no va arribar arreu i d’aquí que ara, la universalització del coneixement a través dels mitjans de comunicació i les TIC, alguns països de l’Orient Pròxim comencin revoltes necessàries per aconseguir aquells valors democràtics i iguals per a tothom que Europa ja té. El poder l’ha de tenir el poble i no només l’aristocràcia i/o el monarca en qüestió. Som el poble qui hem de decidir democràticament allò que ens afecta. Que les revoltes els portin la democràcia que tan desitgen!

des.

2010

Bon Nadal!

Davant la llar de foc
abans la gent s’hi reunia
per combatre el fred d’hivern
que a les masies hi havia.

No era res de l’altre món
sinó aquella llenya encesa
qui grans i petits acollia
durant llargues hores d’entesa.

On és ara aquella flama
que deixava l’infant embadalit
mentre grans rondalles sentia
i oblidava tot neguit?

Qui és ara aquella escalfor
i aquella dansa insaciable
que a tots units acollia
i esdevenia irrenunciable?

Que el foc del Nadal
ens faci ser el gran tió
que amb amor tothom acull
i aporta arreu l’escalfor.

abr.

2010

Oh, dolça Catalunya…

“Oh, dolça Catalunya, pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya d’enyorança es mor”

Hi ha tantes cançons patriòtiques que estant a l’estranger ens commouen i reflecteixen allò que sentim no només per la nostra terra sinó també per la nostra gent. Cançons que ens fan plantejar el sentit del nostre viure a l’estranger quan el nostre cor resta a Catalunya.

Viure… per viure es pot viure arreu però per viure amb sentit cal trobar-se envoltat d’allò que t’ompla. El país, sí, és una de les coses que t’ompla. El país, sí, és una de les coses que dóna sentit al viure tot lluitant pel seu reconeixement, la protecció de la seva cultura i identitat, l’impuls de la seva llengua. I és que Catalunya no només són els paratges del Pirineu, les platges de la Costa Brava, les vinyes del Penedès, el modernisme de la ciutat de Barcelona, el delta de l’Ebre o la vila-nova i la Geltrú. Parlar d’un país és parlar més enllà del que els nostre ulls poden conèixer.

Sentir-se malalt i acomiadar-se amb sofriment com la cançó de l’Emigrant no és més que copsar tot allò que un país implica, comporta i connota; tot allò que Catalunya significa pels catalans i catalanes i tot allò pel que encara a hores d’ara hem de seguir lluitant per ser reconeguts i no menyspreats de forma rutinària com en l’actualitat.

Catalans, no deixem morir d’enyor el que sentim sinó sentim-nos-en orgullosos per seguir lluitant amb dignitat!

J. Medina Alsina

abr.

2010

La necessitat actual d’una República Catalana

catalunya, Francesc Macià, història, política, República Catalana

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Política

14 abr. 2010

Tal dia com avui, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià i Llussà, després de guanyar triomfalment les eleccions municipals amb Esquerra Republicana de Catalunya, proclamà la República Catalana des del balcó de l’actual Palau de la Generalitat. No fou una proclamació de trencaments, ruptures i conflictes sinó de defensa del país en concòrdia amb la resta de pobles d’Espanya i d’arreu.

Massa sovint la Proclamació de la República Catalana és vista amb ulls d’extremismes, utopies i irrellevàncies. La història però, ens demostra la necessitat d’aquesta República pròpia per la defensa del nostre país, la protecció de la nostra llengua i la preservació de la nostra cultura i identitat. Catalunya, encara avui dia, necessita tenir veu pròpia i en llengua catalana. L’estat espanyol és només l’Espanya dels espanyols. La idea del federalisme i la pluralitat nacional i lingüística només és entesa i arrelada a Catalunya. Han passat gairebé 80 anys des del discurs de Macià i encara a hores d’ara constantment hem de justificar la nostra identitat i la nostra diferència a la resta d’Espanya. Encara a hores d’ara hem de sentir crítiques quan el Parlament aprova lleis en defensa de la llengua catalana. Encara a hores d’ara hem d’estar esperant una sentència d’un Tribunal Constitucional ineficient i surrealista. Encara a hores d’ara hem de parlar en llengua castellana a les Corts de l’estat que teòricament és la Cambra de representació dels pobles i dels territoris d’Espanya.

Seguir parlant de la defensa de la nostra identitat nacional, llengua i cultura catalana, seguir parlant de la petició i la defensa d’una verdadera democràcia on el Poble pugui decidir què vol per el seu país, seguir parlar d’una solidaritat amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa és parlar de la necessitat actual d’una proclamació d’una República Catalana independent dins de la Unió Europea. El discurs i l’ideal de Macià cal actualitzar-lo als nostres dies i fer-lo esdevenir un discurs d’interpretació dels anhels, sentiments i necessitats del Poble de Catalunya. Ja no ens cal proclamar una República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques inexistent sinó dins de la Unió Europea amb consonància amb la resta de pobles d’Espanya però també d’Europa.

El Poble de Catalunya, amb la celebració de referèndums, amb la retallada de la seva voluntat redactada en l’Estatut del 30 de setembre i amb la necessitat de protegir, defensar i preservar la seva llengua, cultura i identitat demana la proclamació d’aquesta República Catalana defensada pel president Macià. La història ens demostra la ineficàcia i les retallades constants dins d’Espanya i la necessitat d’una independència que ens faci ser dignes del nostre país, de la nostra llengua i de la nostra identitat. “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”

J. Medina Alsina

març

2010

Una mirada d’aprenentatge cap a Escòcia

Escòcia, independència, política

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Política

05 març 2010

La setmana passada el govern escocès va publicar l’esborrany del projecte de llei per celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. El nord de la Gran Bretanya esdevé així, el punt de mira no només dels britànics sinó també d’Europa i d’aquelles nacions que, com Catalunya, intenten exercir el seu dret democràtic de decidir el què volen pel seu país.

La presentació del document en aquestes dates no és casual. Coincideix amb l’etapa pre-electoral de les eleccions del parlament del Regne Unit. Els diferents candidats a la presidència de The house of Parliament doncs, es veuen obligats a tenir en compte la pluralitat nacional de l’estat en els seus discursos partidistes i a posicionar-se entorn a la causa escocesa. La nova presidència del Regne Unit, ja sigui dels laboristes o dels conservadors, no pot donar l’esquena al nou referèndum sobre la independència d’Escòcia previst per a finals d’aquest any o principis de l’any que ve. Els nous candidats a la presidència demostraran el seu tarannà democràtic en l’acceptació de la llei del referèndum que aprovi el Parlament escocès i el resultat d’aquest sorgit de la consulta del poble.

El Partit Nacional Escocès (SNP), tot i no tenir majoria al Parlament d’Escòcia, es mou per les necessitats del país i la demanda creixent de sobirania en el poble. És curiós observar com, els escocesos podran donar suport o a la independència d’Escòcia de la resta de la Gran Bretanya o a l’entrega de nous poders al Parlament Escocès. Tan una resposta com l’altra demostren el desig de créixer com a nació, com a govern i com a poble.

Catalunya ha d’aprendre d’Escòcia i ha de focalitzar la seva mirada en els processos que va seguint el Parlament Escocès. El Parlament de Catalunya necessita i demana més competències per respondre adequadament a les necessitats de la ciutadania. La celebració dels referèndums no oficials és un pas simbòlic de reivindicació d’un dret democràtic negat per l’estat espanyol. I els partits polítics catalans no poden donar l’esquena a aquesta reivindicació del Poble de Catalunya! Els partits democràtics tenen l’obligació de donar suport a les consultes decisives i l’estat espanyol ha de respectar la decisió democràtica dels catalans i catalanes.

Decidir el futur de Catalunya no és anar contra uns o contra uns altres sinó exercir un dret democràtic. España encara es troba massa sovint en concepcions franquistes inacceptables i ha de donar exemple de desenvolupament polític democràtic. La separació de Catalunya a l’estat espanyol sempre esdevé principi de discussió per no adequar-se a uns ideals de nació espanyola inexistents. España ha d’aprendre a ser democràtica i el Poble de Catalunya hem d’aprendre a exercir el nostre dret democràtic amb contundència, a mirar cap a Europa i entendre la independència com a únic camí viable de defensa, protecció i impuls econòmic, polític, comercial, social i cultural del nostre país i de les nostres necessitats. Escòcia doncs, és una mirada d’aprenentatge per a uns i per a uns altres.

Article publicat al diari electrònic VilanovaDigital

http://vilanovadigital.com/espais/blocs/viewdoc.asp?Iddoc=27024

des.

2009

L’herència de l’Any Macià

Francesc Macià, vilanova i la geltrú

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Cultura, Política

31 des. 2009

El passat 24 de desembre, amb la presència del president i vicepresident de la Generalitat de Catalunya, en un acte al Teatre Principal es va clausurar l’Any Macià no només a títol municipal sinó també a nivell nacional. L’endemà, l’ofrena al monòlit a Francesc Macià serví per commemorar el 76è aniversari de la seva mort i reflexionar sobre el què queda després de la celebració d’aquest Any Macià, un any que ha estat ple d’activitats diverses i sorgides des del poble.

Tot va començar amb la presentació d’una moció al ple municipal de Vilanova i la Geltrú per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual Francesc Macià en fou el fundador. En ella es proposava la commemoració del 2009 com a Any Macià i es feien tres peticions: la creació d’una comissió ciutadana que proposés i organitzés els diferents actes, la ratificació del nomenament de Francesc Macià com a fill predilecte de la vila i la col·locació d’un quadre de l’Avi de Catalunya perquè presidís el saló de plens.

La crida a les associacions de la ciutat per crear la comissió de l’Any Macià va rebre l’adhesió d’una quinzena d’entitats i va despertar l’interès de molts per implicar-s’hi. Es perseguia fer un homenatge al fill predilecte més estimat de la nostra vila des de la gent, des de la proximitat pròpia del president Macià. Un homenatge sentit, un homenatge viscut, un homenatge plural que englobés tots els àmbits i totes les edats. Un homenatge que donés sentit al tarannà d’estima a tots els vilanovins sense distinció de classes ni de partits.

La Comissió de l’Any Macià doncs, organitzà un seguit d’actes destinats a tots els públics. Des de l’hora del conte, el taller pedagògic, el mural de la Rasa d’en Miquelet, la ruta Macià i la projecció de la pel·lícula El coronel Macià, fins a concerts, conferències, exposicions i actes institucionals. Sens dubte, ha estat un any ric i ple d’activitats plurals organitzades des de les entitats amb el recolzament de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. La ciutat s’ha mobilitzat entorn a qui va esdevenir el portaveu del Poble de Catalunya i el primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada després de la dictadura del general Primo de Rivera.

Cal sentir-nos-en orgullosos i continuar treballant per ser ciutat Macià, per seguir apostant amb fermesa per l’Avi de Catalunya com a model de defensa i lluita dels drets de Catalunya i com a símbol de la nostra ciutat. No deixem en l’oblit el que Francesc Macià i Llussà significa per la nostra vila i pel nostre país. Cal reivindicar que el saló de plens vingui presidit per un retrat de Francesc Macià, cal tirar endavant el projecte de reforma de la Rambla dels Josepets per dignificar l’indret on va néixer el President i, com a hereus de Macià, ens cal apostar de forma clara i contundent en la defensa dels drets de Catalunya. Convé que Vilanova i la Geltrú sigui reflex de Macià sent ciutat pionera en la lluita de les necessitats actuals de Catalunya, en la defensa de l’estatut aprovat i en contra de noves retallades per part del Tribunal Constitucional. De nosaltres depèn l’herència de l’Any Macià: l’oblit o la continuïtat del projecte que l’Avi inicià per a tots nosaltres. Està a les nostres mans!

J. Medina Alsina. Comissari de l’exposició Macià, a prop de casa.

Article d’opinió publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 31 de desembre de 2009.

oct.

2009

Macià, l’infant dels grans somnis i aspiracions

catalunya, Francesc Macià, vilanova i la geltrú

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Cultura, Política

17 oct. 2009

Massa sovint quan parlem dels grans personatges ens centrem tan sols en la vida adulta i obviem la infantesa com si fos del tot despreciable i gens operativa. Amb tot, els grans genis i els grans personatges són el resultat d’un llarg procés començat des d’edats ben primerenques. En molts casos, la infància és l’inici de creació dels propis motlles que anirem esdevenint en un futur. I així ho fou també amb Francesc Macià i Llussà, el petit somiador i gran defensor de l’entorn social i cultural propi del seu país, Catalunya.

En Francesc va néixer el 21 de setembre de 1859 a la Rambla dels Josepets de Vilanova i la Geltrú, en una casa, actualment desapareguda, que feia cantonada amb el carrer Ametller. Era fill de Joan Macià i Artigues i de Maria Llussà i Sagarra, tots dos procedents de les Borges Blanques; el pare de Cal Granada i la mare de Cal Gimeno. El naixement a Vilanova i la Geltrú però, no va ser casual: els pares, que es dedicaven al comerç de l’oli i més tard també al de vins, s’havien traslladat a Vilanova per aprofitar l’important port que aquesta ciutat marinera disposava. Era així com transportaven l’oli de Les Garrigues amb carros fins a Vilanova i la Geltrú i des d’aquí l’embarcaven cap a Barcelona estalviant-se de pagar els burots.

L’èxit del seu negoci els va permetre comprar una nova casa al carrer Sant Pau número 27 cantonada amb el carrer Sant Gervasi, actualment també desapareguda. Una gran casa de dues plantes per a la vivenda, una planta baixa pels magatzems de l’oli i un terrat. A Lleida, la mateixa casa hagués estat de gran categoria però, a la Vila-nova, on la majoria de cases eren d’indianos, esdevenia una casa més entre totes les altres.

Però l’infant Macià no era gaire d’estar per casa, li agradava córrer i anar a la platja. Molt sovint anava amb sa germana corrents a beure aigua fresca a la font que hi havia al costat de l’església parroquial de Sant Antoni Abat o anava amb els seus amics havent sortit d’escola cap a la platja. Allà, a la platja de Ribes Roges, feien volar els estels que ells mateixos s’havien construït.

Moltes tardes demanava cinc cèntims a sa mare per poder anar a la impremta del senyor Hurtado, que tenien al costat de casa, per poder comprar paperets de colors. Retallava els paperets en forma de rodona, hi escrivia un missatge, hi feia un forat al mig i quan l’estel volava, els col·locava a l’extrem del fil i els paperets s”enlairaven fins a arribar a l’estel. Vés a saber quins missatges escrivia en aquells paperets de colors. Amb tot, el que podem saber del cert és que estaven plens de somnis, desitjos i aspiracions que feia enlairar fins a l’estel.

El mar també li produïa una veritable fal·lera i sempre que podia anava a donar un tomb amb alguns dels pescadors del port de Vilanova. De ben segur que aquests li explicaven històries fantàstiques de mariners que encara donaven més amplitud als seus somnis escrits amb paperets de colors. Uns somnis que, amb els anys, aniran esdevenint aspiracions i grans projectes no només personals sinó també nacionals.

set.

2009

Les lliçons de l’Avi

catalunya, Francesc Macià

Jordi Medina Alsina

Catalunya, Cultura, Política

12 set. 2009

El dia 11 de setembre és un bon moment per aturar-se i, partint de la nostra història com a Poble, dissenyar sense complexes el millor projecte per al nostre país. Un projecte sòlid i amb forts fonaments, un projecte que parteixi del que la història ens ha fet viure i ensenyat, un projecte integrador de les necessitats pròpies del segle XXI, un projecte de futur on la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura puguin ésser defensades sense complexos ni entrebancs com en l’actualitat.

Catalunya ha estat massa sovint vulnerada per uns i altres, i és ofesa i ridiculitzada com a costum democràtic normalitzat dins l’actual estat espanyol on es troba. L’esperit dels segadors no es basa en altra cosa que en la defensa de la nostra dignitat. El Poble de Catalunya, cansat de vexacions, sacrilegis i greuges de tot tipus per part de les tropes espanyoles, s’aixeca en revolta amb la falç al puny. I amb la falç al puny lluita sola contra Castella i França per evitar ésser governada per l’absolutista Felip d’Anjou. La derrota de les tropes catalanes a Barcelona el matí de l’11 de setembre de 1714 però, significà el Decret de Nova Planta amb l’abolició de la Generalitat i les altres institucions de govern pròpies, la prohibició de la llengua catalana i la negació de totes les llibertats de Catalunya.

Amb tot, la llibertat nacional de Catalunya sempre ha esdevingut una necessitat viva al país en les constants burles i menyspreus que el nostre país ha anat sofrint al llarg de la història. Un bon exemple n’és l’època del vilanoví Francesc Macià, del qual enguany en commemorem els 150 anys del naixement i la nostra ciutat organitza un llarg cúmul d’actes. És amb l’assalt a les redaccions del Cu-Cut i de La Veu de Catalunya per part de militars espanyols que Francesc Macià i Llussà s’inicia en política per defensar la dignitat de Catalunya i del seu Poble. Però amb la supeditació a l’estat espanyol es tira enrere la tant esperada i proclamada República Catalana i l’Estatut de Núria desitjat queda altament retallat.

L’Any Macià ens convida a conèixer l’Avi de Catalunya i a escoltar les seves sàbies lliçons de l’experiència. Catalunya al segle XXI continua sent menystinguda i infravalorada per l’estat espanyol. Les seves aspiracions en la redacció de l’últim Estatut van ser greument retallades i mal negociades, i encara a hores d’ara amb l’espera d’altres retallades per part del Tribunal Constitucional. La nostra llengua està prohibida a les institucions parlamentàries espanyoles que teòricament ens representen. El nostre dèficit fiscal és inconcebible a nivell europeu i la falsa democràcia espanyola no ens permet decidir ni defensar les aspiracions justes i necessàries per al nostre Poble.

Catalans, que l’experiència de Macià ens faci entendre que el projecte que necessita la nostra nació només pot ésser la defensa amb rigor i convicció d’una República Catalana justa, lliure i sobirana. No hi ha estatuts d’autonomia útils ni negociacions satisfactòries. Ens cal exigir el nostre dret a decidir per construir les aspiracions nacionals catalanes que al llarg de la història ens han estat prohibides, retallades o negades.

Article d’opinió publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 10 de setembre de 2009.

‹ Anterior 1 … 18 19 20

La cançó de les terres llemosines

Unes revoltes necessàries

Bon Nadal!

Oh, dolça Catalunya…

La necessitat actual d’una República Catalana

Una mirada d’aprenentatge cap a Escòcia

L’herència de l’Any Macià

Macià, l’infant dels grans somnis i aspiracions

Les lliçons de l’Avi

Qui sóc

Instagram

Piulades

Categories

Qui sóc

Segueix-me

Instagram

Piulades

Categories