La mort d’algú sempre suposa una avaluació de la seva acció al llarg de la vida i més encara quan es tracta d’un polític. Parlar d’Heribert Barrera és parlar del que ha estat la història del nostre país al llarg del segle XX, ell n’és un reflex. D’aquí que es faci difícil descriure’l i, alhora, que no sigui just fer afirmacions simplistes tot reduint la seva personalitat a unes declaracions poc afortunades que feu quan ja era gran. El president Barrera se’l destaca per la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides. Una tenacitat i unes conviccions que el portaren a fer-se voluntari al Front d’Aragó durant la guerra civil i a dedicar-se a la política per defensar els interessos del país i del poble català.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill del dirigent d’ERC, Martí Barrera i Maresma, i membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista. El 1935 va entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil, va ser soldat als fronts d’Aragó i del Segre, havent d’exiliar-se a França, on es va doctorar en ciències físiques a la Sorbona, fins al 1952. A l’exili va emprendre la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual en va esdevenir secretari general (1976-1987) i president (1991-1995). Entre els anys 1977 i 1980 va ser membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980). El 1980 es va convertir en el 7è president del Parlament de Catalunya, cambra de la qual en va ser diputat fins al 1988. També va ser diputat al Parlament Europeu entre 1991 i 1994. L’any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya.

La història d’un país no es dibuixa sola, si no hi hagués hagut gent que lluités amb tenacitat i convicció Catalunya i la seva identitat restarien en l’oblit. Som hereus de molts homes i dones que han lluitat pels valors republicans i les llibertats de Catalunya, gent valenta que no ha deixat de sortit al carrer per demanar el que ens pertoca. La història d’un país no es dibuixa amb bones oratòries sinó amb tenacitat i conviccions sòlides i és per això que, vulguem o no, Heribert Barrera esdevé un mestre patriòtic. Un mestre orgullós de no haver votat la Constitució espanyola vigent de la qual encara ara ens en sentim lligats. Un mestre coherent entre el que pensa, el que fa i el que exposa. Un mestre que deixa tota la seva carrera professional per dedicar-se a la política i defensar amb fermesa els ideals de la República Catalana. Un mestre que no abandona els seus ideals amb els anys i continua defensant-los encapçalant manifestacions a favor del dret a decidir (juliol de 2010) i a favor de la independència de Catalunya (el juliol passat).

Cada cop que mor un mestre són els alumnes qui han de continuar la seva tasca i fer-lo present en les seves accions. Els mestres moren però els seus ideals resten en nosaltres. Som nosaltres qui haurem de seguir lluitant i defensant la Catalunya que volem. La història no es dibuixa sola i és per això que Heribert Barrera, a l’igual que molts d’altres catalans i catalanes, mereix tots els nostres respectes i honors per la seva lluita aferrissada pels drets i les llibertats del nostre país. Que el seu exemple no caigui en l’oblit i que la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides ens facin dibuixar una Catalunya lliure.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 2 de setembre de 2011.