7
oct.
2011

La reforma del far, la recuperació d’un atractiu per a la ciutat

La notícia de la recuperació del projecte de reforma del far de Vilanova i la Geltrú és una bona notícia per a la ciutat, no tan sols per a la dotació d’un museu dedicat al mar sinó per recuperar un espai a l’aire lliure privilegiat. Fins ara, el Museu del Mar ha estat portat pel col·lectiu dels amics d’aquest que al llarg de molts anys ha anat reivindicant l’adequació de l’espai per a l’exposició de la seva col·lecció. Alhora, l’espai del far és un espai amb una gran singularitat i amb un gran llegat històric per a la ciutat.

És cert que al nostre país hi ha molts museus dedicats al mar i no podem aspirar a ser el Museu més important en aquesta temàtica però, també és cert que Vilanova i la Geltrú sempre ha estat lligada al mar i el mar constitueix una part molt important de la seva singularitat: els íbers, el comerç dels indians, la vila marinera… La ciutat té molts visitants per la seva proximitat al mar, les seves platges i el seu port.

El port de Vilanova i la Geltrú és un dels cinc primers ports més importants de Catalunya i és aquí on cal buscar una sinèrgia d’atracció turística. Els visitants del port i la llotja cal que puguin visitar també un museu dedicat al mar i cal que hi hagi un espai on es puguin oferir activitats entorn a aquest element tan característic de la ciutat.

Un museu ha d’oferir història i continguts. La col·lecció del museu del Mar juntament amb la col·lecció privada Roig Toqués esdevé un gran llegat patrimonial ple d’història i contingut que cal donar a conèixer i reivindicar com a part de la ciutat. Alhora, el far com a edifici que allotja la col·lecció ja esdevé un contingut en si mateix digne de visitar i quedar-ne embadalit.

Amb tot, la creació d’equipament culturals cal que vagi acompanyada sempre d’un pla de viabilitat econòmica i és per això necessari l’estudi acurat de l’indret per poder-lo dotar d’espais d’exposició adequats, d’espais de lleure per als visitants (venda d’objectes, rehabilitació dels jardins, bar) i d’espais polivalents per a l’atenció del públic visitant. La reforma del far com a recuperació del projecte del Museu del Mar és una bona notícia i pot esdevenir un gran atractiu per a la ciutat però cal realitzar-lo seguint unes directrius de museografia actual, de viabilitat econòmica i de coordinació amb la resta d’equipaments i atractius relacionats amb el mar existents a la ciutat.

26
set.
2011

Un patrimoni poc conegut

Fa uns dies vaig visitar l’exposició “Treasures of the Heaven” del British Museum que gira entorn al món de les relíquies de l’Edat Mitjana com a mitjà de connexió entre l’ésser humà i la divinitat. Una exposició única ja que no s’havien reunit mai tants objectes d’aquestes característiques en un mateix indret.

Més de 150 objectes contextualitzats en l’Edat Mitjana i en la manera en què l’ésser humà els veia i en tenia devoció. Una exposició que desperta la curiositat del visitant i ens reflecteix les necessitats religioses i espirituals que es tenien aleshores -gran part de les quals han desaparegut als nostres dies-.

Tot i que a Déu no l’hem vist mai, hom sempre ha tingut la necessitat de venerar-lo amb imatges, de pintar-lo, escolpir-lo i, fins i tot, descriure’l. La proximitat dels sants i santes, vistos com a éssers humans màgics, amb poders divins o amb contacte permanent amb Déu, feu que la gent comencés a venerar trossos d’objectes o relíquies per tal de poder estar més a prop de Déu. Es creia més real i amb més poder que no pas la veneració d’obres d’art sense cap objecte propi d’un sant o d’un indret sagrat.

Les parròquies d’arreu, i especialment les d’Europa, es van anar omplint d’objectes per venerar en dies concrets del calendari. A la península Ibèrica tenim moltes relíquies de Sant Jaume, per exemple, per tota la relació i influència del Camino de Santiago que portava pelegrins de totes les contrades.

Passada l’Edat Mitjana i arribant als nostres dies, la fe de molts creients no ha minvat i, venerant relíquies o no, la seva devoció ha anat aportant una gran quantitat d’objectes patrimonials a les diferents esglésies que, massa sovint són desconeguts i no reben les mesures de preservació, documentació i difusió que els pertocaria.

Ens trobem doncs, amb una gran quantitat d’objectes patrimonials ben diversos escampats arreu però del que se’n té poc coneixement. És cert que hi ha molts museus i col·leccions públiques de propietat eclesiàstica com són els Museus Vaticans o els diferents museus diocesans però, també és cert que encara hi ha molt per conèixer. Sens dubte, es tracta d’un patrimoni poc conegut i amb gran camí a recórrer.

2
set.
2011

Heribert Barrera, un mestre patriota

La mort d’algú sempre suposa una avaluació de la seva acció al llarg de la vida i més encara quan es tracta d’un polític. Parlar d’Heribert Barrera és parlar del que ha estat la història del nostre país al llarg del segle XX, ell n’és un reflex. D’aquí que es faci difícil descriure’l i, alhora, que no sigui just fer afirmacions simplistes tot reduint la seva personalitat a unes declaracions poc afortunades que feu quan ja era gran. El president Barrera se’l destaca per la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides. Una tenacitat i unes conviccions que el portaren a fer-se voluntari al Front d’Aragó durant la guerra civil i a dedicar-se a la política per defensar els interessos del país i del poble català.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill del dirigent d’ERC, Martí Barrera i Maresma, i membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista. El 1935 va entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil, va ser soldat als fronts d’Aragó i del Segre, havent d’exiliar-se a França, on es va doctorar en ciències físiques a la Sorbona, fins al 1952. A l’exili va emprendre la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual en va esdevenir secretari general (1976-1987) i president (1991-1995). Entre els anys 1977 i 1980 va ser membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980). El 1980 es va convertir en el 7è president del Parlament de Catalunya, cambra de la qual en va ser diputat fins al 1988. També va ser diputat al Parlament Europeu entre 1991 i 1994. L’any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya.

La història d’un país no es dibuixa sola, si no hi hagués hagut gent que lluités amb tenacitat i convicció Catalunya i la seva identitat restarien en l’oblit. Som hereus de molts homes i dones que han lluitat pels valors republicans i les llibertats de Catalunya, gent valenta que no ha deixat de sortit al carrer per demanar el que ens pertoca. La història d’un país no es dibuixa amb bones oratòries sinó amb tenacitat i conviccions sòlides i és per això que, vulguem o no, Heribert Barrera esdevé un mestre patriòtic. Un mestre orgullós de no haver votat la Constitució espanyola vigent de la qual encara ara ens en sentim lligats. Un mestre coherent entre el que pensa, el que fa i el que exposa. Un mestre que deixa tota la seva carrera professional per dedicar-se a la política i defensar amb fermesa els ideals de la República Catalana. Un mestre que no abandona els seus ideals amb els anys i continua defensant-los encapçalant manifestacions a favor del dret a decidir (juliol de 2010) i a favor de la independència de Catalunya (el juliol passat).

Cada cop que mor un mestre són els alumnes qui han de continuar la seva tasca i fer-lo present en les seves accions. Els mestres moren però els seus ideals resten en nosaltres. Som nosaltres qui haurem de seguir lluitant i defensant la Catalunya que volem. La història no es dibuixa sola i és per això que Heribert Barrera, a l’igual que molts d’altres catalans i catalanes, mereix tots els nostres respectes i honors per la seva lluita aferrissada pels drets i les llibertats del nostre país. Que el seu exemple no caigui en l’oblit i que la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides ens facin dibuixar una Catalunya lliure.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 2 de setembre de 2011.

23
ag.
2011

El patrimoni del territori com a atracció turística

Normalment és allò que tenim més a prop el que ens fa esdevenir el que som i ens dóna identitat. A l’hora de promocionar un territori no cal copiar, cercar temàtiques o models patrimonials ja existents en altres indrets sinó conèixer-se i conèixer el propi patrimoni i la història de l’indret. Un bon exemple el tenim en el Centre del Romànic de la Vall de Boí a Erill la Vall. Els diferents pobles s’han unit per ser un reclam turístic en la seva col·lectivitat. No només els paratges naturals meravellosos i les pistes d’esquí de qualitat que disposen són motiu de reclam sinó que han buscat allò que els fa ser únics davant la resta i, evidentment, és el romànic català.

Sens dubte, la Vall de Boí és característica per la concentració d’esglésies romàniques que han conservat l’estil arquitectònic sense alterar-lo. Per al contrari, la gran majoria de temples històrics del país han començat sent romànics i han estat progressivament alterat pels diferents estils arquitectònics posteriors o, fins i tot, destruïts.

El Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí és un petit espai que tracta el context del territori per entendre el que el fa ésser el que és. Explica el context històric del moment, mostra diferents personatges i, a través d’una museografia interactiva, incita l’espectador a no acabar la visita al centre sinó a endinsar-se en la vall de Boí i la seva identitat, a entrar en les diferents esglésies romàniques que formen el conjunt, a gaudir dels paisatges dels diferents poblets, a deixar-se endur per l’estil de vida i establir conversa amb la gent que hi viu. El Centre no és només contingut sinó també actitud: l’interès en conèixer i descobrir el meravellós territori de la Vall de Boí. És, sens dubte, un gran conjunt patrimonial i un gran recurs d’atracció turística ben emprat. Patrimoni i turisme, quelcom inseparable.

29
jul.
2011

Viu-la (la festa major)

Any rere any arriba el període de l’estiu i amb ell la diversitat de festes majors arreu de Catalunya i dels Països Catalans. Hom pot preguntar-se el sentit d’aquestes i el per què encara a dia d’avui continuem celebrant-les sense qüestionar-nos-ho. I és que no podem concebre a hores d’ara un 5 d’agost sense fer festa a la nostra ciutat. La festa major forma part del nostre viure en comunitat i del nostre gaudir amb la gent que ens envolta.

La festa no deixa de ser el llegat de la vila-nova d’ahir, la gent que vivia del mar i del camp i que patia per les seves collites. No podem negar que la base de la nostra festa és la renovació d’uns vots a la patrona de la ciutat, és de base catòlica, però és també el sentit de viure-la i divertir-se en comunitat el que l’ha fet perdurar fins als nostres dies. L’home i la dona que treballen també tenen ganes de riure, de dansar i de passar-s’ho bé; per això cada poble té els seus balls i els seus entremesos propis que la identifiquen davant la resta. I és que la festa és la nostra manera de fer festa, forma part de la nostra identitat, de la nostra manera de ser i de la nostra manera de viure. Trobem aquí el sentit de la seva continuïtat, la manera d’entendre-la, la manera que tenim de fer festa. El poble que fa festa és un poble que és viu, és un poble que no només treballa i dorm sinó que integra la diversió en la seva quotidianitat.

No podem doncs, concebre la festa sense la gent que l’organitza, la gent que hi participa i la gent que la gaudeix. I és precisament el protagonisme d’aquesta gent el que permet identificar-nos amb aquesta festa i preservar-la al llarg dels anys. La festa, la nostra manera de fer festa, esdevé un element d’identitat de gran rellevància que cal preservar, difondre i impulsar, esdevé un element turístic i de promoció de la ciutat indiscutible, esdevé un element de gaudi, cohesió i convivència ciutadana i és que, per sobre de tot, és una festa. Visquem doncs la festa i continuem preservant-la com a signe de ciutat viva i reflex de la nostra identitat i del nostre sentit de comunitat.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del divendres 29 de juliol de 2011.

17
jul.
2011

Espai Macià, la importància de les idees

Hom quan visita museus i col·leccions està acostumat a observar i admirar objectes de tot tipus però, cada cop més trobem que els objectes són menys necessaris en la museografia. Els objectes van donant pas al continugt i a les idees a trasmetre.

El recent inaugurat Espai Macià de Les Borges Blanques persegueix aquest propòsit: la importància de les idees per sobre dels objectes. Sent l’exposició un recorregut biogràfic d’en Francesc Macià i Llussà, presenta l’Avi de Catalunya com un conjunt d’idees que perduren al llarg del temps tot i la mort del personatge.

Amb un llenguatge planer i proper va narrant la vida del conegut Francesc Macià a través de vuit àmbits cronològics. La sala expositiva presenta un disseny harmònic amb cofres temàtics que amplien el contingut en format vitrina, textos o interactius.

L’exposició ve acompanyada d’un video que mostra el trajecte d’un tren, símbol del recorregut de la vida del personatge i finalment, l’últim apartat, l’audiovisual basat en les idees. El visitant ja coneix la vida d’en Macià i ara convè aprofundir en els valors i les idees que la vida de l’Avi transmet.

L’espai no és doncs, només el discurs expositiu i la presentació de la vida del personatge sinó també tot aquell pensament del visitant que aquesta provoca. Com diu l’audiovisual “la vida continua després de nosaltres, cal educar en la memòria i en la preservació de la nostra identitat; la memòria d’un temps que va creure que podia existir un horitzó col·lectiu de justícia social i llibertat nacional”. La preservació d’en Macià doncs, està a les nostres mans i depèn de la nostra voluntat. La importància ja no es troba en allò exposat sinó en l’actualitat del contingut que el visitant vulgui donar-li en el seu viure quotidià.

16
juny
2011

El paper dels infants als museus

Després de la conferència d’avui al Museu de Ciències Naturals de Barcelona del sr. Francesco Tonnucci, membre de l’Institut de Ciències i Tecnologies del Coneixement del Consell Nacional de Recerca i impulsor del Projecte Internacional de la Ciutat dels Infants, encara em pregunto quin ha de ser el paper dels infants als museus i institucions patrimonials.
Sens dubte, el projecte de la ciutat dels infants desenvolupat en moltes ciutats europees és el primer pas per obrir les institucions, els equipaments i els serveis de la ciutat a un col·lectiu menystingut per la seva edat i dependència legal dels seus pares o tutors. El Consell dels Infants també desenvolupat en moltes ciutats i pobles del nostre país és una manera també d’introduir els infants en la cultura de la democràcia representativa per tal de fer arribar les seves inquietuds als polítics municipals.
En el camp dels museus però, els infants hi juguen un paper importantíssim en l’oferta d’activitats però massa sovint l’avaluació només la responen els mestres o familiars que l’acompanyen sense preguntar directament a l’infant que és el màxim implicat. Les experiències de consells d’infants no són habituals en el camp dels museus i institucions patrimonials. Amb tot trobem el Parque de las ciencias de Granada on s’ha desenvolupat un consell infantil i juvenil i hi ha experiències interessants:
Com diu Francesco Tonucci “escuchar es tener la necesidad de la contribución del otro”, posa de manifest doncs, la necessitat de preguntar a l’altre per adaptar la nostra oferta d’activitats i de serveis als veritables interessos i inquietuds dels infants. Amb tot, cal tenir ben clara quines són les finalitats del museu i entendre que un museu mai pot arribar a esdevenir una ludoteca mancada de contingut.
La necessitat de preguntar al visitant és la pròpia necessitat d’avaluar la nostra activitat al museu, la garantia d’adaptació del que fem al que es necessita. Mostrem doncs, la importància d’impulsar en els museus canals de comunicació i participació amb el visitant per assegurar una correcte adaptació del patrimoni i una millora de l’atenció a la diversitat en aquesta, cada cop més accentuada, pluralitat ciutadana.

21
març
2011

La cançó de les terres llemosines

Avui, sent el dia mundial de la poesia, el vull dedicar a un poeta molt arrelat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i de transcendència nacional, Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Avui dia se’l coneix com a fundador del Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de la capital del Garraf, un projecte de biblioteca i de museu que apostava per la cultura, la recerca i la formació de la gent en una vila-nova agrícola i aïllada del món. El projecte de biblioteca-museu pretenia ser un projecte d’abast nacional, pretenia ser el museu nacional de Catalunya i d’aquí que seguís els grans trets característics dels museus nacionals europeus del moment com el Louvre, el Pergamon o el British Museum. Víctor Balaguer, no només fou poeta, sinó també polític i un gran pensador. Un gran pensador que apostava clarament pel progrés per poder crear un país fort des de tots els àmbits. En el vessant de la poesia i la literatura catalana es destaca perquè fou un dels impulsors del moviment de la Renaixença, tant necessari per la nostra llengua i pel nostre país aturat culturalment, i recuperador dels Jocs Florals. Molt sovint Víctor Balaguer firmava els seus poemes com a Lo Trobador de Montserrat així se’l coneix encara avui dia. La cançó de les terres llemosines és una clara evocació de sentiment de pàtria tot agermanant la pàtria catalana amb l’occitana, unes terres llemosines que encara avui dia resten infravalorades pels estats dels que formen part i continuen lluitant per fer valer tot allò que les defineix com a nació. Què més oportú doncs, de dedicar en el dia d’avui aquest espai a Víctor Balaguer i a les terres llemosines. Bona lectura!

Terres llemosines, terres llemosines,
cort de gentilesa, paradís del món,
plenes d’harmonia, de llum i bellesa,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!
Sobre la mar blava, la vela llatina;
sobre un cel sens núvols, riuades de sol;
per boscos i prades, los aucells a pobles;
tot un món de viles, tot un mar de flors;
la verda olivera, la palma afriacana,
los arbres balsàmics de les pomes d’or.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
la Marca amorosa dels gais trobadors,
on creiexn i viuen en pau i companyia
los arbres dels tròpics i les neus del Nord.
Una mar que escampa rodols de plata
per sobre una arena de palletes d’or;
uns aires que embauen, uns amors que cremen;
l’encens en l’esfera, l’incendi en lo cor;
una pàtria tota til·liant de glòria,
una terra tota llampegant d’amor.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
enceses i ardents en llum i color,
on canta, a tota hora, l’aucell en les hortes,
on canta, a tota hora, l’amor dins dels cors;
sou, en la llegenda, rossinyol de glòria,
sou, en l’epopeia, pavelló d’honor,
teniu les més nobles històries de gesta,
teniu les pus belles menines del món;
per terme, les ones de la mar llatina,
per fita, les serres del Pirèn boirós.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
romàntiques terres de pretz i llausor,
empori la joia, viles de paratge,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!

Víctor Balaguer, Lo Trobador de Montserrat.

19
febr.
2011

Unes revoltes necessàries

Nascuts en un període de democràcia implantada es fa difícil valorar allò que sempre hem tingut. Els nostres avis, amb valors republicans i nacionalistes catalans ben fonamentats, quan s’apropen unes eleccions tenen ben clar que han d’anar a votar i fer sentir la seva veu. No volen tornar a reviure segons quins períodes històrics; no volen que guanyi la dreta més retrògrada que no vetlla pels interessos del poble sinó només pels seus.

No és fins a l’època contemporània amb la coneguda Revolució Francesa que el poble comença a tenir veu i protagonisme. Les decisions eren preses pels monarques i recolzades pels interessos de l’aristocràcia sense que els homes i dones del propi país poguessin decidir i ni tan sols ser informats. La major part del poble estava aïllada de les decisions que l’afectaven. La Revolució Francesa ens va portar els valors de la “legalité, igualité i franternité” entre tota la població, quelcom que va anar desenvolupant la implantació de la democràcia progressiva. El poble es va revoltar contra la monarquia i les classes altes que decidien sense tenir-los en compte. Grans revoltes, grans avenços socials.

La Revolució Francesa va ser un gran canvi de paradigma i va anar influint en la resta de països europeus provocant canvis impensats fins al moment. Els valors de la revolució es van anar difonent pels altres regnes per mitjà de les persones. Ambtot, la difusió no va arribar arreu i d’aquí que ara, la universalització del coneixement a través dels mitjans de comunicació i les TIC, alguns països de l’Orient Pròxim comencin revoltes necessàries per aconseguir aquells valors democràtics i iguals per a tothom que Europa ja té. El poder l’ha de tenir el poble i no només l’aristocràcia i/o el monarca en qüestió. Som el poble qui hem de decidir democràticament allò que ens afecta. Que les revoltes els portin la democràcia que tan desitgen!