26
abr.
2013

Construint el futur museu nacional

L’actualitat política del moment ens obliga a anar pensant en el model de país que volem construir i en l’endemà del dia en què proclamarem definitivament la República Catalana. Tots els països del món tenen uns referents nacionals ens els diferents àmbits i no és una exempció l’àmbit de la cultura ni dels museus. De ben segur que si anomenem diferents països ens ve a la ment un referent museístic; podem posar el cas de França amb el Lovre, d’Anglaterra amb el British o d’Alemanya amb el Pergamon. És cert que en tots aquests casos els museus habiten a la capital de l’estat i responen a un model de museu d’exaltació del que foren grans imperis però, les tendències museístiques del moment ens allunyen d’aquests models i ens obren un gran ventall de possibilitats.
img_63251075_1

Catalunya potser no destaca per haver estat un gran imperi colonitzador però, sí per la seva gran riquesa i producció cultural i artística. El museu referent de la República Catalana doncs, caldria que remarqués precisament això que tant ens caracteritza i no tant que seguís el model dels grans museus europeus. L’il·lustre Víctor Balaguer va voler dotar la ciutat de Vilanova i la Geltrú d’una biblioteca i d’un museu que fos un referent nacional català i, en la seva època, el sr. Eduard Toda ja va definir la institució com el Museu Nacional de Catalunya. Els diferents plans museístics catalans divideixen els museus nacionals per especialitat sense poder explicar interdisciplinarment el que som gràcies, en part, per la nostra producció cultural i artística.

Som el que som gràcies a la Renaixença, gràcies a un seguit de personatges que van apostar per la producció artística i cultural en llengua catalana i no van permetre l’oblit d’un poble i d’una cultura malgrat la derrota del 1714. Víctor Balaguer va ser un dels impulsors dels Jocs Florals i va ser un dels difusors de la història de Catalunya. El moviment de la Renaixença marcà les bases del posterior catalanisme polític i va permetre l’efervescència de la producció artística i cultural del nostre país. Catalunya havia d’obrir-se a Europa i al món, Víctor Balaguer tenia molt clar quina frase havia de persistir a la façana principal de la seva institució: Surge et Ambula. Potser encara no hem sabut posar en pràctica el sentit del llegat balaguerià que tenim a la nostra ciutat… Víctor Balaguer buscava el salt d’una vila rural a una ciutat rica i culta, Víctor Balaguer pretenia construir un referent nacional a Vilanova i la Geltrú.

Hem de saber trobar aquest espai nacional que tant ens defineix: el segle XIX amb tota l’efervescència cultural -i no només artística- del moment. No som ni tenim un museu especialitzat en una disciplina concreta, som el museu reflex d’un moment de reafirmació nacional, de bulliment cultural i de desenvolupament social i econòmic del país. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer és la proposta cultural de projecció nacional catalana més idònia per reflectir d’on venim i el perquè som on som. És per això que és necessari apostar fermament per aquesta dimensió nacional de la nostra institució per esdevenir un referent museístic nacional en la futura República Catalana. Per fer-ho, cal ser presents, entre altres, en les diferents propostes culturals que es desenvolupen al nostre país i una bona oportunitat la tenim l’any vinent amb els actes de la commemoració dels 300 anys de la derrota catalana davant les tropes borbòniques.

La interdisciplinarietat del fons baleguerià ens dóna l’oportunitat de ser presents i copartíceps de moltes iniciatives artístiques i culturals d’àmbit nacional que no poden ser reduïdes a un sol museu -encara que aquest tingui la categoria de nacional-. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer va néixer per situar-se al mapa i projectar la cultura i la nació catalana arreu. Tenim el deure doncs, de vetllar i de fer visible l’aposta nacional de la institució per continuar sent un referent cultural i anar construint el futur museu nacional de Catalunya. Ara és l’hora, Surge et Ambula!

12
febr.
2013

El twitter dels museus del Penedès

Com bé es coneix, el twitter és una de les eines més usades i exteses de les TIC i les xarxes socials. Els museus i els equipaments patrimonials no han de quedar-se al marge de tots aquests nous recursos de difusió ni abandonar els tradicionals. Cal aprofitar tota eina existent que ajudi a informar, comunicar i difondre la col·lecció i l’activitat del dia a dia dels museus.

En el cas del Penedès veiem que els museus utilitzen el twitter de diferents maneres. En primer lloc trobem els museus que tenen un compte propi com és el cas del Museu de les Cultures del Vi de Vilafranca (@vinseum i @TavernaVinseum), el Museu del Ferrocarril del Catalunya (@mferrocarrilcat), el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (@mvictorbalaguer), el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova (@museucanpapiol), el Museu Molí Paperer de Capellades (@mmp_capellades) i la Ciutadella Ibèrica de Catafell (@visitcalafell).

Imatge

Per altra banda trobem el cas dels Museus de Sitges (@museusdesitges) que dins d’un mateix compte aglutina els museus públics d’aquest municipi: el Museu Cau Ferrat, el Museu Maricel, el Palau Maricel i el Museu Romàntic Can Llopis. Tots ells formen part del Consorci del Patrimoni de Sitges format per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la vila.

En els altres casos, els museus estan inclosos dins d’altres comptes de twitter relacionats amb el turisme o amb la cultura del municipi. Trobem per exemple el cas del Patronat de Turisme del Vendrell (@turismevendrell) que difon la informació sobre els museus de la capital del Baix Penedès i el cas del Patronat de Turisme de Subirats (@TSubirats) que difon, entre altres, les notícies i les activitats del Museu de l’Esperanto del nucli de Sant Pau d’Ordal. En el cas dels twitters dels museus inclosos en el departament/regidoria de cultura del municipi trobem Sant Sadurní d’Anoia (@culturassadurni) i Igualada amb l’Institut Municipal de Cultura (@culturaigualada).

Per últim trobem institucions patrimonials que s’inclouen dins el compte de l’administració pública que la gestiona, com és el cas del Centre d’Interpretació del Romanticisme de Vilanova i la Geltrú gestionat pel Consell Comarcal del Garraf (@CCGarraf) o la seu del Museu d’Arqueologia d’Olèrdola (@macarqueologia). En tots els municipis cal afegir la important tasca dels comptes dels diferents ajuntaments en la difusió de l’activitat dels museus. Ells, juntament amb la resta d’actualitat i agenda del municipi, tenen també un paper clau en la difusió del dia a dia dels museus i equipaments patrimonials que acullen.

Imatge

És imprescindible que els museus utilitzin el twitter per establir una xarxa de difusió de les seves activitats i augmentar la seva presència en les xarxes socials. La interacció dels museus amb la resta d’institucions, entitats, associacions i persones individuals interessades en el món cultural i patrimonial és necessària per construir aquesta idiosincràcia dins les xarxes socials.

Totes les maneres exposades en què els museus són presents en el twitter són importants però, cal reivindicar la necessitat d’apostar per un compte propi de cada museu en els municipis grans. Tenir un compte propi és necessari per reivindicar la personalitat de l’equipament i és necessari per intentar que el propi museu sigui un nexe d’unió de les activitats culturals del municipi. Els museus, a través del twitter han d’apostar pel lideratge del món cultural i patrimonial que els envolta. No és gens fàcil, és cert, però és un gran repte per no quedar oblidats ni arraconats.

 

27
des.
2012

L’inevitable micromecenatge en el patrimoni

El greu context de dificultats econòmiques del moment causa en el món de la cultura i del patrimoni una disminució dels recursos procedents de l’Administració Pública i una major dificultat en el desenvolupament de les seves activitats deguda a l’increment de l’IVA. La realitat de la gran majoria dels museus i entitats patrimonials, avui dia, és bastant precària i desconcertant.

Degut a la davallada dels ingressos, la major part dels museus es veuen obligats a reduir el personal i, en conseqüència, no poden arribar a efectuar totes les tasques que caldria dur a terme entorn a la seva col·lecció. Alhora, les necessitats que presenten els monuments, els edificis catalogats i els espais d’interès de les ciutats no poden ser atesos perquè no hi ha recursos públics.

Davant d’aquesta desempara del nostre patrimoni i de la necessitat de trobar finançament per continuar tasques com la restauració de monuments, l’adquisició de noves peces per la col·lecció, l’ampliació d’espais expositius, el desenvolupament de nous projectes… cal començar a mirar a l’exterior i apostar pels micromecenatges.

Als Estats Units ja fa molts anys que es desenvolupa i aquí, a Europa, encara som bastant ascèptics en la introducció de capital privat per al patrimoni. Amb l’actual situació econòmica però, la tendència està canviat. La restauració de la Cúpula del Panteó de París n’és un bon exemple, tothom qui vulgui pot aportar fons en la recol·lecta que s’ha obert per finançar el projecte. Però també el Museu del Louvre i el Museu de Belles Arts de Lió fan una crida en l’obtenció de fons per comprar noves obres per la seva col·lecció.

A casa nostra hem vist com molts artistes han fet una crida al micromecenatge per poder finançar la publicació d’un llibre, la gravació d’un CD o fer front a un festival. I en el cas de grans projectes vam viure l’apadrinament de tubs pel nou Orgue de l’Abadia de Montserrat. La recerca de fons és, doncs, inevitable per continuar preservant, col·leccionant, documentant, exposant i explicant el patrimoni.

Hi ha molta gent que s’estima la història, s’estima el patrimoni i s’estima el que forma part de la seva identitat com a poble. Hi ha molta gent que, cadascú segons les seves possibilitats, està disposada a aportar fons per dur a terme projectes culturals i patrimonials; un molt bon exemple el tenim en les Associacions d’Amics dels diferents Museus que ajuden econòmicament els diversos projectes i necessitats de la institució que vetllen. Per tant, el micromecenatge ha de tenir un protagonisme en la recerca de fons per atendre la cultura i el patrimoni de les nostres ciutats i del nostre país. Al mateix temps és una manera de poder sentir-nos partícips de tot allò que es cou i que deixa petjada en les generacions que ens succeeixen. A què esperem a posar-ho en pràctica?Imatge

 

9
des.
2012

El Far de Vilanova: centre turístic i patrimonial

El ple de desembre de Vilanova i la Geltrú ha aprovat les obres de remodelació de les actuals instal·lacions de l’edifici del Far i de la construcció d’un nou espai per protegir el bot salvavides Víctor Rojas. En principi, les obres no suposen cap tipus de despesa del pressupost municipal ja que estan finançades en un 50% pels fons europeu FEDER i en l’altre 50% pel Pla Únic d’Obres i Serveis de la Generalitat de Catalunya.

Vista la situació econòmica en la que ens trobem, seria greu treure partides de serveis, beques i ajudes a la ciutadania i/o despeses ordinàries de l’Ajuntament per destinar-les a unes obres per un centre no existent a la capital del Garraf. Amb tot, veient que les inversions provenen d’altres ens, cal aprofitar els recursos per solucionar un buit patrimonial a la ciutat i, alhora, vetllar per la rendibilitat d’aquest nou equipament.

Cal doncs, primer de tot, posar de manifest que la ciutat de Vilanova i la Geltrú disposava de dues col·leccions marineres que no tenien un espai d’exposició permanent ni disposaven dels serveis adequats. Per una banda, hi havia la col·lecció que havia anat aplegant l’Associació dels Amics del Mar i que s’allotjava de forma temporal a l’edifici del Far. Per l’altra, hi havia la col·lecció privada Roig Toqués, més coneguda per tenir la Carpa Juanita -un peix que menjava amb cullereta i bebia amb porró-, però que d’ençà de la mort del propietari la col·lecció restava tancada a l’espera d’una solució.

Ja feia anys doncs, que les dues col·leccions vilanovines al voltant del mar i de la tradició marinera de la ciutat tenien un futur incert i necessitaven una resposta per part de l’Administració Local que solucionés aquest buit. El projecte del Centre d’Insterpretació del Far és la sortida a aquest buit ajuntant les dues col·leccions en un mateix equipament i dotant-los d’una oficina d’informació i turisme per ser alhora un centre d’acollida de visitants de la ciutat.

Parlar de nous equipaments patrimonials, de nous centres d’interpretació que allotgin una col·lecció determinada, a la pràctica es tradueix en un augment de personal, un augment de serveis i un augment de despeses ordinàries. No seria gaire encertat elaborar un nou equipament patrimonial sense despeses per a la seva creació però que el seu manteniment augmentés les despeses ordinàries de l’Ajuntament. I no seria gaire encertat, bàsicament, perquè no seria rendible.

El fet d’incloure en el mateix Centre d’Interpretació un centre d’acollida de visitants i turistes fa més viable l’equipament perquè no necessites tan personal -i en casos puntuals el pots augmentar-, disminueixes les despeses ordinàries -no és el mateix un equipament que dos- i es pot apostar de manera conjunta en la promoció turística i cultural de la ciutat, quelcom que ens ajudarà a arribar a un públic més gran.

Des del punt de vista de la gestió cultural doncs, és un encert apostar per allotjar en un mateix edifici el projecte de El Far com a centre d’interpretació i acollida turística de la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Ara caldrà veure quin és el desenvolupament, la promoció i la gestió del dia a dia a partir de la seva obertura prevista pel gener de 2015.Imatge

10
oct.
2012

Una visita al reobert Museu del Vi de Vilafranca del Penedès

El cap de setmana del 6 i 7 d’octubre es van celebrar unes jornades de portes obertes al Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, altrament dit Vinseum. Durant dos anys i mig el Palau Reial ha estat tancat per obres de rehabilitació i l’exposició permanent del museu va ser traslladada de manera provisional en unes altres estances. Ara, el Palau Reial torna a ser el principal espai expositiu del museu i acull la centralitat de totes les seves activitats i serveis.

El Palau Reial de Vilafranca del Penedès, datat del 1209, era una de les residències que disposaven els comtes i els reis de la Corona d’Aragó quan es desplaçaven pel seu territori comtal. Avui, exposa la història de la vinya i el vi com a llegat cultural del territori penedesenc. Una exposició de contingut presentada amb una museografia moderna que utilitza audiovisuals, rètols, vitrines, imatges, escenografies, elements patrimonials, diorames, etc. per donar a conèixer el llegat de la cultura del vi.

La mostra del contingut i de la seva col·lecció es presenta totalment com a fruit del paisatge que ens envolta. El visitant pot reconèixer i sentir-se identificat amb molts dels paisatges de vinyes que s’hi mostren i, alhora l’edifici té unes finestres que permeten veure la plaça medieval amb la façana de la basílica de Santa Maria, un diàleg doncs amb l’entorn històric de Vilafranca del Penedès: el Palau Reial, la Basílica i la terra de vinyes treballada.

El Museu del Vi disposa d’una gran col·lecció basada en fòssils, restes arqueològiques, fauna, eines del camp, art, ceràmica, música, vidre, etc. Una extensa col·lecció que es presenta de forma agradable, amena, didàctica i atractiva a través de les diferents sales del museu. L’alternança d’explicació a través de diferents recursos permet viure i comprendre l’evolució del vi en la història i l’elaboració d’aquest producte tan arrelat al Penedès.

Al ser un edifici reformat permet adequar totalment el museu a les necessitats dels diferents públics. Un dels aspectes a destacar és l’accessibilitat del museu pel que fa a l’aspecte de mobilitat, on no hi ha barreres arquitectòniques i el visitant disposa de seients en les diferents sales d’audiovisuals per, si ho necessita, reposar. L’equipament també disposa d’un auditori amb un aforament de més de 150 persones per fer diferents actes i una gran varietat de productes de comercialització a la venda.

La coberta del pati interior del palau reial és també un aspecte a tenir en compte a l’hora de rebre i atendre millor les visites de grups sense estar pendents del temps meteorològic. La visita comença en aquest pati i s’enlaira fins a dalt de tot de l’edifici per anar baixant fins acabar a la planta baixa. El recorregut expositiu és clar i des de la recepció s’orienta el públic en tota la seva estada al museu. L’audioguia de la visita també és un element que amplia el contingut que s’exposa i permet una visita més personalitzada.

Per últim, un Museu del Vi no es podria concebre sense un tast de vi. Aquest és l’element final de la visita que es duu a terme a la taverna del museu on el visitant pot gaudir d’un tast de vi inclòs en la mateixa entrada del museu. A la botiga del museu també es poden adquirir productes relacionats amb el vi i diverses varietats de vi. La visita és doncs, una manera de conèixer el món del vi i de veure tot el que aquest suposa i ha suposat des de l’Antiguitat fins al nostres dies. El Vinseum doncs, esdevé un referent nacional en tots els aspectes.

El Museu es pot visitar de dimarts a dissabte de 10 a 14 i de 16 a 19 hores i els diumenges i festius de 10 a 14 hores. Es troba al Palau Reial de la plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Més informació al web del Vinseum.

19
ag.
2012

El Mercat del préssec d’Ordal i el Museu de l’Esperanto

Durant els caps de setmana dels mesos de juny, juliol i setembre pel matí el nucli de Sant Pau d’Ordal, dins del terme municipal de Subirats, ha estat duent a terme el ja tradicional Mercat del Préssec d’Ordal, una bona excusa per passejar per un poble tranquil envoltat de vinyes, comprar una o vàries caixes de préssec d’Ordal al mercat, apreciar la qualitat d’aquest producte autòcton i quedar-se a dinar en un dels restaurants del municipi. En definitiva, el Mercat del Préssec d’Ordal és una bna excusa per fer enoturisme al Penedès.

El nucli de Sant Pau d’Ordal, alhora, allotja el Museu de l’Esperanto de Subirats, l’anomenat MES, que fa visites guiades cada dissabte i diumenge a les 13 hores. És una bona opció per omplir la visita al Mercat del Préssec d’Ordal d’una forma més cultural. En la visita podrem endinsar-nos en la col·lecció originària del farmacèutic Lluís Hernández Izal (1917-2002) que va inaugurar el Museu l’any 1968. El Museu acull una de les col·leccions d’Esperanto més extenses del món i la més important de tota la Península Ibèrica.

L’esperanto neix de la necessitat de comunicació entre els diferents pobles del món des d’una perspectiva igualitària i en un ambient fraternal. És per això que agrupa construccions gramaticals de diversos idiomes allunyant-se seguint uns estructura lògica i planificada que en facilita el seu aprenentatge. Aquesta fase originària de pont de cultures universal en un ambient fraternal també implica un certs valors adoptats pels esperantistes que podrem descobrir en la nostra visita al Museu d’Esperanto de Subirats.

Per acabar el matí, res millor que quedar-se a dinar en un dels restaurants del municipi de Subirats on podrem trobar una de les millors ofertes gastronòmiques del Penedès. I si no n’hem tingut prou amb la visita al Mercat del Préssec d’Ordal i el Museu d’Esperanmto de Subirats, podem arrodonir el dia omplint la tarda tot pujant al Castell de Subirats. Des d’allí podrem albirar un dels paisatges més bonics del Penedès: les vinyes amb les muntanyes de Montserrat al fons. Des del castell també podrem entendre l’origen del Penedès com a territori de frontera entre els comtats catalans i els territoris musulmans. I amb això haurem acabat el dia amb ganes de saber-ne més sobre l’Esperanto, els productes autòctons penedesencs i l’origen i la història d’una terra tan singular com és el Penedès.

14
jul.
2012

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat

Fins al 25 de novembre d’enguany es pot visitar l’exposició “L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat” a l’Edifici Miramar de Sitges. Una exposició temporal que mostra les obres més importants del Museu Cau Ferrat de Sitges ja que aquest, de moment, resta tancat per obres de rehabilitació estructural de l’edifici que l’allotja.

Com és sabut, el Cau Ferrat va ser la residència temporal de l’artista Santiago Rusiñol i avui dia és museu secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi reuneix una important col·lecció d’art immergida en un ambient de trobada i d’intercanvi entre amics, artistes i intel·lectuals de l’època.

L’exposició actual està dividida en diversos àmbits que mostren la faceta més personal de Santiago Rusiñol, la faceta de col·leccionista, la faceta d’artista i la col·lecció d’art modern pròpia del Cau Ferrat. És una espurna del que fou el Temple del Modernisme, reflex del moviment artístic que vetllà per la recuperació de l’art català i de la modernització del país.

La mostra actual aposta també d’una forma clara per la modernització de l’exposició apostant per les aplicacions mòbils a través dels codis QR. És així com el visitant pot admirar l’obra i alhora ampliar els continguts de les peces i de la col·lecció del museu. L’exposició és també el desig implícit del Consorci del Patrimoni de Sitges de no deixar la vila de Sitges sense el seu, tan identitari, Cau Ferrat.

I és que Santiago Rusiñol se’l considera un dels artistes més representatius del Modernisme i va impregnar en el Cau Ferrat la seva concepció d’artista modern. El museu, la casa de Rusiñol, se l’anomenava el Temple del Modernisme per les seves Festes d’Art on, entre amics, unien les diverses vessants de l’art: la música, la pintura, la poesa, el teatre, la dansa, la literatura… Que la rehabilitació del Cau Ferrat doncs, pugui continuar embadalint-nos amb aquesta essència artística tan característica.

Imatge

1
jul.
2012

L’art i la cultura en la projecció dels territoris

La cultura és el reflex del que som i el que hem anat sent al llarg de la nostra pròpia història com a poble. La cultura d’un país i/o d’un territori no es crea d’un dia per l’altre sinó que és el resultat d’un procés continuat on hi interactuen tot un seguit d’elements que la van configurant. La llengua, les tradicions i la identitat són el bressol que configura la identitat de les diferents societats i és en la cultura i en les arts on podem descobrir la màxima projecció.

Hi ha molts discursos que tracten sobre la projecció exterior dels territoris però massa sovint es redueixen en elements d’atracció turística. Els territoris no només són espais físics sinó que venen també configurats per la història cultural que l’ésser humà li ha anat donant al llarg del temps. I és aquesta dimensió cultural el que dóna al territori un element diferent i únic respecte als altres territoris que puguin semblar-s’hi físicament. Allò que li dóna valor afegit als territoris és l’element cultural i patrimonial relacionat amb el què és i què ha estat el territori per a la societat que hi viu i hi ha anat vivint.

No podem entendre doncs, el Penedès només com una costa d’una gran ciutat sense afegir-hi el llegat deixat per tants grans personatges i artistes, el cultiu i el treball de la vinya per extreure’n el millor vi, les festes i tradicions populars tan arrelades, els paratges naturals distribuits al llarg del territori, els diferents castells i torres de defensa que l’identifiquen com a terra de frontera… I el mateix podríem dir de Catalunya i/o d’altres territoris que a l’hora de projectar-se a l’exterior creen diferents missatges, confonen el destinatari i no acaben de reflectir el territori en la seva plenitud.

Un dels papers clau en aquesta projecció d’un territori l’exerceixen els mateixos personatges i ciutadans quan en parlen arreu. Hi ha missatges i projeccions que no poden transferir les campanyes de promoció i que són els mateixos ciutadans que la duen a terme quan parlen de la seva ciutat, regió, país. Les sensacions i els sentiments que mostren els grans personatges que viuen i s’estimen el territori és la millor campanya perquè no només descriuen com és sinó com el senten i com hi viuen.

Personatges reconeguts internacionalment com Casals, Dalí, Tàpies, Miró han estat i continuen sent una de les millors campanyes de projecció pels seus municipis i pel nostre país. Però no només els personatges històrics sinó artistes i personatges reconeguts internacionalment com l’igualadí Jordi Savall o el vilanoví Sergi López són, a dia d’avui, una gran projecció del territori i de la seva realitat cultural que caldria potenciar.

22
juny
2012

L’empremta de Joan Fuster

Ahir commemoràvem els vint anys de la mort de Joan Fuster, qui va ser un dels ideòlegs constructors de la nació catalana al segle XX. La seva obra literària és excel·lent i d’un gran valor nacional a l’igual que ho és la seva obra política que vetlla per una conversió dels Països Catalans en una única nació política.

Joan Fuster és un dels Imatgeferms crítics del provincialisme i de la mentalitat sucursalista que ha imperat a l’elit tradicional del País Valencià. Com va dir “ser valencians és la nostra maera de ser catalans” però, entenent catalans no com els que viuen o nasqueren a Catalunya sinó com tots aquells qui, amb el dialecte que sigui, parlen una mateixa llengua.

Per ell, el fet lingüístic és el nexe cultural i històric d’un poble. Amb tot, la nació catalana ve trencada per les barreres politicoadministratives dels estats i de les comunitats autònomes que provoquen un distanciament entre els diferents territoris que la formen.

És una llàstima que, encara a dia d’avui, siguem víctimes d’aquestes barreres territorials i coneguem tan poc del nostre municipi del costat, de la nostra comarca veïna, de les altres regions de la nostra nació. Com és possible que personatges de la transcendència de Joan Fuster siguin tant poc presents i, fins i tot, desconeguts en el nostre entorn?

Les barreres territorials debiliten la nostra identitat i no ens permeten avançar com a única nació. Necessitem iniciatives que promoguin el coneixement i la unitat dels territoris de la nació catalana i és per això que cal aplaudir projectes com l’Institut Ramon Llull, l’euroregió mediterrània o l’aposta del diari Ara per cobrir les notícies de la major part del territori de parla catalana.