Jordi Medina Alsina

jul.

2012

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat

cau ferrat, modernisme, museus, Museus de Sitges, santiago rusiñol, sitges

14 jul. 2012

Fins al 25 de novembre d’enguany es pot visitar l’exposició “L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat” a l’Edifici Miramar de Sitges. Una exposició temporal que mostra les obres més importants del Museu Cau Ferrat de Sitges ja que aquest, de moment, resta tancat per obres de rehabilitació estructural de l’edifici que l’allotja.

Com és sabut, el Cau Ferrat va ser la residència temporal de l’artista Santiago Rusiñol i avui dia és museu secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi reuneix una important col·lecció d’art immergida en un ambient de trobada i d’intercanvi entre amics, artistes i intel·lectuals de l’època.

L’exposició actual està dividida en diversos àmbits que mostren la faceta més personal de Santiago Rusiñol, la faceta de col·leccionista, la faceta d’artista i la col·lecció d’art modern pròpia del Cau Ferrat. És una espurna del que fou el Temple del Modernisme, reflex del moviment artístic que vetllà per la recuperació de l’art català i de la modernització del país.

La mostra actual aposta també d’una forma clara per la modernització de l’exposició apostant per les aplicacions mòbils a través dels codis QR. És així com el visitant pot admirar l’obra i alhora ampliar els continguts de les peces i de la col·lecció del museu. L’exposició és també el desig implícit del Consorci del Patrimoni de Sitges de no deixar la vila de Sitges sense el seu, tan identitari, Cau Ferrat.

I és que Santiago Rusiñol se’l considera un dels artistes més representatius del Modernisme i va impregnar en el Cau Ferrat la seva concepció d’artista modern. El museu, la casa de Rusiñol, se l’anomenava el Temple del Modernisme per les seves Festes d’Art on, entre amics, unien les diverses vessants de l’art: la música, la pintura, la poesa, el teatre, la dansa, la literatura… Que la rehabilitació del Cau Ferrat doncs, pugui continuar embadalint-nos amb aquesta essència artística tan característica.

jul.

2012

L’art i la cultura en la projecció dels territoris

cultura, patrimoni, promoció, turisme

Jordi Medina Alsina

Cultura

01 jul. 2012

La cultura és el reflex del que som i el que hem anat sent al llarg de la nostra pròpia història com a poble. La cultura d’un país i/o d’un territori no es crea d’un dia per l’altre sinó que és el resultat d’un procés continuat on hi interactuen tot un seguit d’elements que la van configurant. La llengua, les tradicions i la identitat són el bressol que configura la identitat de les diferents societats i és en la cultura i en les arts on podem descobrir la màxima projecció.

Hi ha molts discursos que tracten sobre la projecció exterior dels territoris però massa sovint es redueixen en elements d’atracció turística. Els territoris no només són espais físics sinó que venen també configurats per la història cultural que l’ésser humà li ha anat donant al llarg del temps. I és aquesta dimensió cultural el que dóna al territori un element diferent i únic respecte als altres territoris que puguin semblar-s’hi físicament. Allò que li dóna valor afegit als territoris és l’element cultural i patrimonial relacionat amb el què és i què ha estat el territori per a la societat que hi viu i hi ha anat vivint.

No podem entendre doncs, el Penedès només com una costa d’una gran ciutat sense afegir-hi el llegat deixat per tants grans personatges i artistes, el cultiu i el treball de la vinya per extreure’n el millor vi, les festes i tradicions populars tan arrelades, els paratges naturals distribuits al llarg del territori, els diferents castells i torres de defensa que l’identifiquen com a terra de frontera… I el mateix podríem dir de Catalunya i/o d’altres territoris que a l’hora de projectar-se a l’exterior creen diferents missatges, confonen el destinatari i no acaben de reflectir el territori en la seva plenitud.

Un dels papers clau en aquesta projecció d’un territori l’exerceixen els mateixos personatges i ciutadans quan en parlen arreu. Hi ha missatges i projeccions que no poden transferir les campanyes de promoció i que són els mateixos ciutadans que la duen a terme quan parlen de la seva ciutat, regió, país. Les sensacions i els sentiments que mostren els grans personatges que viuen i s’estimen el territori és la millor campanya perquè no només descriuen com és sinó com el senten i com hi viuen.

Personatges reconeguts internacionalment com Casals, Dalí, Tàpies, Miró han estat i continuen sent una de les millors campanyes de projecció pels seus municipis i pel nostre país. Però no només els personatges històrics sinó artistes i personatges reconeguts internacionalment com l’igualadí Jordi Savall o el vilanoví Sergi López són, a dia d’avui, una gran projecció del territori i de la seva realitat cultural que caldria potenciar.

juny

2012

L’empremta de Joan Fuster

Ahir commemoràvem els vint anys de la mort de Joan Fuster, qui va ser un dels ideòlegs constructors de la nació catalana al segle XX. La seva obra literària és excel·lent i d’un gran valor nacional a l’igual que ho és la seva obra política que vetlla per una conversió dels Països Catalans en una única nació política.

Joan Fuster és un dels ferms crítics del provincialisme i de la mentalitat sucursalista que ha imperat a l’elit tradicional del País Valencià. Com va dir “ser valencians és la nostra maera de ser catalans” però, entenent catalans no com els que viuen o nasqueren a Catalunya sinó com tots aquells qui, amb el dialecte que sigui, parlen una mateixa llengua.

Per ell, el fet lingüístic és el nexe cultural i històric d’un poble. Amb tot, la nació catalana ve trencada per les barreres politicoadministratives dels estats i de les comunitats autònomes que provoquen un distanciament entre els diferents territoris que la formen.

És una llàstima que, encara a dia d’avui, siguem víctimes d’aquestes barreres territorials i coneguem tan poc del nostre municipi del costat, de la nostra comarca veïna, de les altres regions de la nostra nació. Com és possible que personatges de la transcendència de Joan Fuster siguin tant poc presents i, fins i tot, desconeguts en el nostre entorn?

Les barreres territorials debiliten la nostra identitat i no ens permeten avançar com a única nació. Necessitem iniciatives que promoguin el coneixement i la unitat dels territoris de la nació catalana i és per això que cal aplaudir projectes com l’Institut Ramon Llull, l’euroregió mediterrània o l’aposta del diari Ara per cobrir les notícies de la major part del territori de parla catalana.

abr.

2012

El Google Art Project

Google Art Project, museus

Jordi Medina Alsina

Cultura, Museus

09 abr. 2012

El món dels museus es bolca a la difusió del seu patrimoni i de les seves col·leccions, prova d’això n’és el projecte internacional de difusió de les obres d’art dels museus més importants d’arreu del món: el Google Art Project. En ell s’hi exposen més de 30.000 obres amb alta resolució de 155 museus.

En l’aplicatiu de Google es permet a l’usuari poder veure amb el màxim detall les obres dels museus, fer galeries pròpies especialitzades, fer visites virtuals als museus, visualitzar les obres d’artistes concrets i/o fer cerques concretes. En definitiva, és una aplicació gratuïta per conèixer les col·leccions dels museus més importants i poder-les estudiar.

Google ens ofereix el patrimoni al nostre abast, ens apropa el coneixement. Tot i que no hi ha la opció del català a l’aplicatiu és una gran opció per donar a conèixer els museus arreu del món. Entre els museus hi trobem el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb 1464 obres de 455 artistes diferents que ens permet apreciar la immensitat de la seva col·lecció.

No sé si, seguint el patró del Google Art Project, es podria fer un aplicatiu amb totes les col·leccions dels museus de Catalunya per augmentar-ne la difusió. Amb tot, els museus catalans augmentarien el coneixement del seu patrimoni però no augmentarien els seus ingressos. És doncs, una gran i imprescindible iniciativa que caldria aprofitar per acompanyar-la d’ofertes i promocions dels museus per tal de treure’n beneficis.

gen.

2012

Què hem de fer per augmentar el nombre de visitants als museus?

Museu Dalí, museus, públic

Jordi Medina Alsina

Museus

28 gen. 2012

Aquesta és una de les preguntes més freqüents en el món dels museus i els equipaments culturals i patrimonials en general. La cultura massa sovint no està de moda i no crida l’atenció; no és el reclam de molts i massa sovint resta aparcada de les tendències socials actuals. Hom sempre es mou per impulsos i costa crear una peridiocitat en les visites a equipaments o en els propis interessos culturals.

Els museus i equipaments patrimonials s’han vist obligats a crear innovacions periòdiques per incentivar les visites. D’aquí les exposicions temporals, l’exhibició de la mateixa col·lecció sota diferents títols, temàtiques o enfocaments. I alhora, programes com ‘l’objecte del mes’ o activitats de tota mena per captivar als diferents públics: programes familiars, conferències especialitzades, projeccions amb concerts… Tot amb una sola finalitat: arribar a nous públics, tenir més visitants.

I és que la cultura no està de moda i això és un gran impediment. La major part dels equipaments culturals i patrimonials es troben amb aquest problema: ni reben interès, ni reben visitants, ni reben ingressos. Sobta doncs, veure que el Museu Dalí de Figueres va incrementar en un 7,61% el nombre de visitants l’any passat i supera el rècord del 2004 en la celebració del centenari del naixement de l’artista.

Què cal fer doncs? La Fundació Gala-Salvador Dalí ens mostra doncs, que no és impossible! És cert però, que la projecció d’un artista internacional com Salvador Dalí no es pot comparar amb la realitat de la majoria dels museus, que són locals. La resposta es troba doncs en la internacionalització de les institucions, en la creació d’una marca per trencar localismes. A què esperem?

oct.

2011

Vilanova inaugura una exposició permanent de Cardona Torrandell

Cardona Torrandell, exposicions, vilanova i la geltrú

Jordi Medina Alsina

Cultura, VNG

21 oct. 2011

El passat dijous dia 20 d’octubre es va inaugurar a la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú l’exposició permanent del llegat que la família del pintor ha deixat per a la ciutat. Sens dubte, Armand Cardona Torrandell és un dels pintors i artistes que ha ajudat a projectar la capital del Garraf i és per això que la ciutat va posar el seu nom a una de les biblioteques municipals. Avui, l’Associació Cultural d’Armand Cardona Torrandell vetlla per la difusió de l’artista i de la seva obra i d’aquí la seva satisfacció. Com va dir el president de l’Associació, el sr. Puig Rovira, és un gran honor poder gaudir a la ciutat d’un espai permanent amb l’obra del pintor mentre esperem poder tenir un espai propi on poder exposar tota la seva col·lecció. De moment, la sala d’actes de la biblioteca que porta el seu nom allotja una mostra d’una vintena d’obres que reflecteixen la seva evolució artística.

Vilanova i la Geltrú doncs, amplia el seu patrimoni artístic i ho fa en una biblioteca, curiosament un lloc ben significatiu per reflectir els valors de l’obra d’Armand Cardona Torrandell: un constant diàleg entre llibres i art, entre literatura i pintura.

oct.

2011

La reforma del far, la recuperació d’un atractiu per a la ciutat

museu del far, museus, vilanova i la geltrú

Jordi Medina Alsina

Museus, VNG

07 oct. 2011

La notícia de la recuperació del projecte de reforma del far de Vilanova i la Geltrú és una bona notícia per a la ciutat, no tan sols per a la dotació d’un museu dedicat al mar sinó per recuperar un espai a l’aire lliure privilegiat. Fins ara, el Museu del Mar ha estat portat pel col·lectiu dels amics d’aquest que al llarg de molts anys ha anat reivindicant l’adequació de l’espai per a l’exposició de la seva col·lecció. Alhora, l’espai del far és un espai amb una gran singularitat i amb un gran llegat històric per a la ciutat.

És cert que al nostre país hi ha molts museus dedicats al mar i no podem aspirar a ser el Museu més important en aquesta temàtica però, també és cert que Vilanova i la Geltrú sempre ha estat lligada al mar i el mar constitueix una part molt important de la seva singularitat: els íbers, el comerç dels indians, la vila marinera… La ciutat té molts visitants per la seva proximitat al mar, les seves platges i el seu port.

El port de Vilanova i la Geltrú és un dels cinc primers ports més importants de Catalunya i és aquí on cal buscar una sinèrgia d’atracció turística. Els visitants del port i la llotja cal que puguin visitar també un museu dedicat al mar i cal que hi hagi un espai on es puguin oferir activitats entorn a aquest element tan característic de la ciutat.

Un museu ha d’oferir història i continguts. La col·lecció del museu del Mar juntament amb la col·lecció privada Roig Toqués esdevé un gran llegat patrimonial ple d’història i contingut que cal donar a conèixer i reivindicar com a part de la ciutat. Alhora, el far com a edifici que allotja la col·lecció ja esdevé un contingut en si mateix digne de visitar i quedar-ne embadalit.

Amb tot, la creació d’equipament culturals cal que vagi acompanyada sempre d’un pla de viabilitat econòmica i és per això necessari l’estudi acurat de l’indret per poder-lo dotar d’espais d’exposició adequats, d’espais de lleure per als visitants (venda d’objectes, rehabilitació dels jardins, bar) i d’espais polivalents per a l’atenció del públic visitant. La reforma del far com a recuperació del projecte del Museu del Mar és una bona notícia i pot esdevenir un gran atractiu per a la ciutat però cal realitzar-lo seguint unes directrius de museografia actual, de viabilitat econòmica i de coordinació amb la resta d’equipaments i atractius relacionats amb el mar existents a la ciutat.

set.

2011

Un patrimoni poc conegut

Fa uns dies vaig visitar l’exposició “Treasures of the Heaven” del British Museum que gira entorn al món de les relíquies de l’Edat Mitjana com a mitjà de connexió entre l’ésser humà i la divinitat. Una exposició única ja que no s’havien reunit mai tants objectes d’aquestes característiques en un mateix indret.

Més de 150 objectes contextualitzats en l’Edat Mitjana i en la manera en què l’ésser humà els veia i en tenia devoció. Una exposició que desperta la curiositat del visitant i ens reflecteix les necessitats religioses i espirituals que es tenien aleshores -gran part de les quals han desaparegut als nostres dies-.

Tot i que a Déu no l’hem vist mai, hom sempre ha tingut la necessitat de venerar-lo amb imatges, de pintar-lo, escolpir-lo i, fins i tot, descriure’l. La proximitat dels sants i santes, vistos com a éssers humans màgics, amb poders divins o amb contacte permanent amb Déu, feu que la gent comencés a venerar trossos d’objectes o relíquies per tal de poder estar més a prop de Déu. Es creia més real i amb més poder que no pas la veneració d’obres d’art sense cap objecte propi d’un sant o d’un indret sagrat.

Les parròquies d’arreu, i especialment les d’Europa, es van anar omplint d’objectes per venerar en dies concrets del calendari. A la península Ibèrica tenim moltes relíquies de Sant Jaume, per exemple, per tota la relació i influència del Camino de Santiago que portava pelegrins de totes les contrades.

Passada l’Edat Mitjana i arribant als nostres dies, la fe de molts creients no ha minvat i, venerant relíquies o no, la seva devoció ha anat aportant una gran quantitat d’objectes patrimonials a les diferents esglésies que, massa sovint són desconeguts i no reben les mesures de preservació, documentació i difusió que els pertocaria.

Ens trobem doncs, amb una gran quantitat d’objectes patrimonials ben diversos escampats arreu però del que se’n té poc coneixement. És cert que hi ha molts museus i col·leccions públiques de propietat eclesiàstica com són els Museus Vaticans o els diferents museus diocesans però, també és cert que encara hi ha molt per conèixer. Sens dubte, es tracta d’un patrimoni poc conegut i amb gran camí a recórrer.

set.

2011

Heribert Barrera, un mestre patriota

catalunya, Heribert Barrera, política

Jordi Medina Alsina

Política

02 set. 2011

La mort d’algú sempre suposa una avaluació de la seva acció al llarg de la vida i més encara quan es tracta d’un polític. Parlar d’Heribert Barrera és parlar del que ha estat la història del nostre país al llarg del segle XX, ell n’és un reflex. D’aquí que es faci difícil descriure’l i, alhora, que no sigui just fer afirmacions simplistes tot reduint la seva personalitat a unes declaracions poc afortunades que feu quan ja era gran. El president Barrera se’l destaca per la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides. Una tenacitat i unes conviccions que el portaren a fer-se voluntari al Front d’Aragó durant la guerra civil i a dedicar-se a la política per defensar els interessos del país i del poble català.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill del dirigent d’ERC, Martí Barrera i Maresma, i membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista. El 1935 va entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil, va ser soldat als fronts d’Aragó i del Segre, havent d’exiliar-se a França, on es va doctorar en ciències físiques a la Sorbona, fins al 1952. A l’exili va emprendre la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual en va esdevenir secretari general (1976-1987) i president (1991-1995). Entre els anys 1977 i 1980 va ser membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980). El 1980 es va convertir en el 7è president del Parlament de Catalunya, cambra de la qual en va ser diputat fins al 1988. També va ser diputat al Parlament Europeu entre 1991 i 1994. L’any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya.

La història d’un país no es dibuixa sola, si no hi hagués hagut gent que lluités amb tenacitat i convicció Catalunya i la seva identitat restarien en l’oblit. Som hereus de molts homes i dones que han lluitat pels valors republicans i les llibertats de Catalunya, gent valenta que no ha deixat de sortit al carrer per demanar el que ens pertoca. La història d’un país no es dibuixa amb bones oratòries sinó amb tenacitat i conviccions sòlides i és per això que, vulguem o no, Heribert Barrera esdevé un mestre patriòtic. Un mestre orgullós de no haver votat la Constitució espanyola vigent de la qual encara ara ens en sentim lligats. Un mestre coherent entre el que pensa, el que fa i el que exposa. Un mestre que deixa tota la seva carrera professional per dedicar-se a la política i defensar amb fermesa els ideals de la República Catalana. Un mestre que no abandona els seus ideals amb els anys i continua defensant-los encapçalant manifestacions a favor del dret a decidir (juliol de 2010) i a favor de la independència de Catalunya (el juliol passat).

Cada cop que mor un mestre són els alumnes qui han de continuar la seva tasca i fer-lo present en les seves accions. Els mestres moren però els seus ideals resten en nosaltres. Som nosaltres qui haurem de seguir lluitant i defensant la Catalunya que volem. La història no es dibuixa sola i és per això que Heribert Barrera, a l’igual que molts d’altres catalans i catalanes, mereix tots els nostres respectes i honors per la seva lluita aferrissada pels drets i les llibertats del nostre país. Que el seu exemple no caigui en l’oblit i que la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides ens facin dibuixar una Catalunya lliure.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 2 de setembre de 2011.