28
des.
2014

Tenim poca costum a interactuar en un concert

Ahir al vespre vaig tenir l’oportunitat de poder sentir el músic Ferran Savall en un concert que va organitzar el Vil·la Museu Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell) en motiu del 138è Aniversari del Naixement de Pau Casals. Com cada any, al voltant d’aquestes dates el museu, que va ser la casa del cèlebre Pau Casals, organitza unes jornades de portes obertes i diversos actes i concerts per honorar el mestre.

Ferran SavallEl concert es va fer a la sala-auditori de l’espai museístic on Ferran Savall i Jordi Gaspar van presentar el projecte Impro on es barrejaven cançons tradicionals catalanes amb ètniques d’arreu però, no des d’una òptica interpretativa al peu de la lletra sinó d’experimentació amb les melodies i els sons de cadascuna d’elles. Sens dubte, un concert que buscava l’intercanvi i el diàleg amb el públic perquè aquest també participés i es sumés a aquesta experimentació i creació de nous sons.

Malauradament, tan sols un grup de joves que ja coneixien personalment al músic van atrevir-se a fer alguns petits sons mentre el públic restava quiet i immòbil davant aquella música que cridava a viure-la, sentir-la i fer-la pròpia. Aquest fet em va fer pensar en la manca de costum que tenim per interactuar en els concerts.

Des de petits, a l’escola, ens acostumen només a anar a concerts de música clàssica i a estar quiets i callats. I quan som grans conservem aquests hàbits, sembla com si interactuar en un concert sigui de mala educació i propi de gent amb poca cultura musical, però no té perquè. De ben segur que tots hem anat a algun concert on us ha sorgit aquesta dicotomia i potser no heu gosat a fer cap soroll per evitar mirades o crítiques. En aquest cas era el concert de Ferran Savall però podríem trobar també Oskorri o l’Orquestra Àrab de Barcelona, encara que en aquest cas són ells mateixos qui animen a que el públic interaccioni. D’estils de música n’hi ha de molts tipus i, per tant, és necessari educar-nos a actuar diferent en cadascun d’ells per tal de poder gaudir i sentir-nos nostra la música que hem anat a escoltar. Us animo a sentir Ferran Savall i a deixar-vos endur per la seva increïble veu.

21
des.
2014

Els Museus de Sitges es destapen després del llarg període d’obres

La notícia de l’obertura dels Museus de Sitges era molt esperada després de tants anys d’obres de rehabilitacó dels edificis, de polèmiques veïnals amb el projecte i de renovació i adaptació a les exigències pròpies d’un museu del segle XXI. El passat 14 de juny ja vam tenir una jornada de portes obertes que ens va mostrar els edificis del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel connectats per dins i preparats per allotjar una de les col·leccions artístiques més importants del nostre país. En aquell aleshores, les pròpies parets ja mostraven neguit i ànsia per tornar a ser el que eren, un temple d’art i d’artistes.

Avui ja podem veure en ells aquell esperit de retrobament amb l’essència d’artista que cadascú té a dins seu, en aquell copsar el Cau Ferrat com a temple modernista, com a espai de trobada i d’intercanvi d’inquietuds i vigurositats incomprensibles, com a espai d’encontre amb un mateix mentre queda embadalit i bocabadat per la diversitat de peces en ell allotjades. L’afany pel col·leccionisme de ceràmica, vidre o ferro forjat que ens fan preguntar el per què de tot plegat i el sentit en nosaltres mateixos. L’espai enlluerna l’espectador i l’anima a formar part de la comunitat d’artistes que vaguen per donar sentit al món que els envolta.

Museus de SitgesLa visita és un relat d’història de l’art que es remunta a l’edat mitjana amb peces del Romànic i posteriorment del Gòtic fins a arribar a les segona meitat del segle XX. És un constant diàleg entre el mar i les obres que es mostren on el visitant no pot quedar-hi absent i es veu obligat a participar-hi, a preguntar-se què hi veu en cada peça i a cercar l’època o el moviment artístic amb que més es sent identificat. I aleshores, havent-lo trobat, és quan s’adona del que és, del que pretén ser i del que serà tard o d’hora. Hom forma part d’aquest itinerari i d’aquest diàleg inacabat que val la pena descobrir.

Els museus de Sitges amb la mostra de la seva col·lecció evidencien que són un referent nacional museístic indiscutible, que són una parada obligada per a tots aquells amants de l’art i per a tots aquells artistes que busquen retrobar-se. Us animo doncs a ser artistes, a retrobar-vos i a aprofitar les jornades de portes obertes que seran fins al 4 de gener (25 i 26 de desembre i 1 de gener tancat) en horari de 10 del matí a 5 de la tarda. També aprofito per felicitar i donar l’enhorabona a tot el personal del Consorci de Patrimoni de Sitges que ha treballat de valent per fer possible aquesta reobertura i, molt especialment, a la directora-gerent del Consorci perquè no era quelcom fàcil.

7
des.
2014

Els museus com a creadors de coneixement

En una època de restriccions econòmiques on totes les despeses de l’administració pública es qüestionen i s’obliguen a justificar al màxim, els museus si s’immobilitzen ho tenen molt cru. Fins ara els museus havien esdevingut equipaments que allotjaven una col·lecció i se’n feien càrrec a nivell de registrar-la, de preservar-la i d’explicar-la. Les exposicions eren totalment unidireccional on el visitant, amb l’ajuda de petits recursos museogràfics, havia de relacionar-se amb les peces o amb el contingut que es mostrava.

En l’era de la informació però, per tenir coneixement no és necessari ni anar a les biblioteques ni anar al museu perquè el coneixement és present a les xarxes. Els museus estan obligats a adaptar-se a aquestes noves maneres de fer de la societat i apostar per abocar tota la informació de la seva col·lecció a la xarxa. La seva justificació ja no poden ser les visites presencials sinó la seva contribució a donar coneixement també de manera virtual. Projectes com el Vikipèdia són un exemple clau per entendre la necessitat de ser presents arreu per existir com a tals i interrelacionar-se creant xarxes de coneixement. I és que en el fons l’origen de molts museus és aquest: crear coneixement i mostrar-lo a la societat.

Els museus han de continuar sent centres de coneixement ja sigui de forma presencial o no. Les diferents plataformes d’internet i les aplicacions per a dispositius mòbils ens hi ajuden. Però també ho fan les tendències actuals dels museus d’organitzar congressos especialitzats o simposis d’àmbits concrets. Podem posar per exemple l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o el Simposi Internacional del Noucentisme dels Museus de Sitges, dos exemples clars de dos museus que aposten per ser creadors de coneixement amb sintonia amb la universitat. Aquest és el futur, l’aposta dels museus com a centres creadors Simposi Internacional Noucentisme Sitges 2014de coneixement.

21
nov.
2014

Arriba al Vendrell el més que esperat llegat d’Apel·les Fenosa

Ja fa més de dos anys que la vídua de l’artista havia deixat en herència a la Fundació vendrellenca el llegat d’Apel·les Fenosa. Aquesta setmana hem pogut saber que la primera tramesa procedent de París ja ha arribat al Vendrell. Es tracta de més de 240 obres d’art que inclouen obres de diversos artistes, peces antigues de diverses cultures i més d’un centenar de peces del mateix Fenosa.

El llegat s’ha fet esperar per les reticències de les autoritats franceses a deixar sortir tota aquesta important col·lecció del seu territori. Ara ja han arribat al Vendrell i el personal del museu de la Fundació podrà començar a catalogar tot el material, redissenyar el discurs museogràfic i començar a exposar peces l’estiu de l’any vinent. És una gran notícia!

Apel·les Fenosa, tot i ser un artista català, m’atreviria a dir que és més conegut a París que a casa nostra. És nascut el 1899 i per tant, quan va poder de seguida va anar a formar-se a la capital cultural i artística del moment: París. Allà va conèixer diversos artistes, va tornar a Catalunya però, amb l’inici de la Guerra Civil, va exiliar-se a París on va realitzar la major part de la seva obra.

El seu estil ha deixat petjada i quan se’l coneix ens venen a la memòria diferents monuments o estàtues conegudes que són obra seva. La millor manera d’aprofundir-lo i de conèixer-lo és però, visitant el museu de la Fundació Apel·les Fenosa que es troba al Portal del Pardo del Vendrell.

Fundació Apel·les Fenosa

5
set.
2014

“Només mitjançant la comprensió de la nostra història podem construir un futur millor”

Una de les visites a museus que he fet durant aquest estiu ha estat al Bible Land Museum de Jerusalem. Un museu fruit d’una col·lecció particular de Batya i Elie Borowsky que van dedicar les seves vides a l’estudi de la història de l’Orient Mitjà en les diferents èpoques i períodes bíblics i que queda ben reflectit en la col·lecció d’aquest museu.

Tot i que la museografia és millorable perquè segueix un model clàssic de vitrines i cartells sense una mostra atractiva i diversa dels objectes, la importància del museu recau en la seva col·lecció i el llegat dels seus fundadors. Entre aquest llegat, una de les cites que donen l’entrada al museu és del Dr. Elie Borowsky i diu així “El futur de la humanitat té les seves arrels en el passat… només a través de la comprensió de la nostra història podrem construir un futur millor”.

Dr Elie Borowsky Bible Lands Museum Jerusalem IsraelA banda de la preservació i documentació dels objectes, precisament una de les grans tasques de qualsevol museu és aquesta, donar a conèixer i difondre la col·lecció. Quelcom que també podríem anomenar el paper educatiu dels museus perquè és a través de les exposicions i dels mateixos museus com es transmeten uns continguts a la societat.

Com diu el mateix Borowsky la comprensió de la nostra pròpia història ens farà créixer com a persones per no caure en els errors del passat i construir un millor futur. Hem avançat com a societat quan hem partit dels coneixements adquirits pels que ens han precedit; quan no ho hem fet perquè hem volgut destruir tot allò propi de civilitzacions anterior ha estat un gran retrocés. L’Edat Mitjana a casa nostra n’és un gran exemple, quan vem passar de construir unes cases amb sistema de calefaccions i clavegueram àmpliament estudiat pels romans a construir barraques.

Però la construcció d’un futur millor partint de la història no només cal aplicar-lo com a societat sinó també com a país. El llegat de les generacions que ens han precedit són lliçons apreses de les quals ha de partir la nostra contribució en la redacció de la història del nostre país. Els museus hi tenen molt a dir, són un paper actiu en qualsevol contribució de millora del futur com a societat i com a poble.

Bible lands museum Jerusalem Israel

5
ag.
2014

Vot del poble 2014

Com que m’ha agradat molt el Vot del poble d’enguany que ha llegit l’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, el transcric a continuació:

Mare de Déu de les Neus,

Hom podria qüestionar-se quin sentit té encara, avui dia, renovar-te el vot com a patrona d’aquesta ciutat, en una societat cada cop més laica i en una societat que no està acostumada a escoltar ni a reflexionar sobre el sentit de la seva pròpia existència. I és aquí on rau, avui, el sentit d’aquesta renovació del vot, en l’escolta del llegat de tots aquells que ens han precedit i en la consciència del nostre paper actiu en el present que ens toca viure.

De nou gaudim de la festa i la tradició en honor teu, que al llarg de més de dos-cents anys hem anat conservant a la nostra vila i que ara forma part de la nostra identitat. El llegat dels nostres avantpassats esdevé avui la nostra manera de ser, la nostra manera de viure. Escoltar els nostres avantpassats és entendre i ser conscients que som constructors del demà.

Aquells pagesos que et suplicaren la protecció de la vinya i aquells mariners que dia rere dia s’endinsen en la mar són per a nosaltres un bon exemple d’esforç, fermesa i constància en allò que ens proposem com a persones al servei de la societat. Una societat que esdevé comunitat i que clama la nostra col·laboració per resoldre les greus dificultats econòmiques que pateixen molts dels nostres conciutadans.

L’Havana Xica, que podem anar intuint si passegem per la ciutat, és l’empremta patrimonial que deixaren tots aquells indians que, amb valentia, anaren a fer fortuna a l’altra banda del món. Entre altres, Francesc Gumà i Ferran, gràcies al qual arribà la línia del ferrocarril a la nostra ciutat, i que és una clara mostra d’emprenedoria i d’aposta de futur, iniciatives que tant necessitem en l’actualitat per a la creació de llocs de treball.

La nostra ciutat és també el reflex del despuntar del segle XIX, d’una Renaixença cultural, social, política, econòmica i nacional que va voler posar en valor la identitat catalana i la seva projecció internacional. Grans personatges, com Víctor Balaguer, són els que ens han ensenyat a construir un país i a posar Catalunya al mapa. Cal seguir el seu mestratge i apostar, avui, per fer de Catalunya un nou estat d’Europa.

Vot del poble 2014Ara, més que mai, cal que aprenguem a escoltar la veu del nostre poble i la veu dels nostres avantpassats. Fent homenatge a tots aquells que ens han precedit, cal donar sentit als nostres dies amb la construcció d’un futur millor amb més justícia social i plena llibertat nacional. Després de tres-cents anys, cal seguir endavant i, pensant amb els que ens succeiran, entendre que tenim el deure de fer història.

És per això que ens trobem aquí, per demanar-te, Mare de Déu de les Neus, que ens protegeixis de les tempestes que ja s’albiren des de l’oest, que ens ensenyis a escoltar i a ser part activa en la història de la nostra vila i de la nostra societar i ens ajudis a mantenir-nos ferms en les nostres passes per ser constructors d’una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Visca la Mare de Déu de les Neus!
Visca la Festa Major!
Visca Vilanova i la Geltrú!

19
jul.
2014

Vull plorar-te perquè és així com et sento

Els dies corren i el temps passa de pressa

i el seguit d’activitats no em deixen trobar-te

per sentir-te, olorar-te, somiar-te i recordar-te

i amb un somriure copsar la llàgrima que vessa.

 

El buit és immens i el silenci interminable,

malgrat l’agenda plena i la feina pendent

d’un dia a dia que va passant sent-ne tu absent

amb aquella boira de tristesa inesgotable.

 

Vull plorar-te perquè és així com et sento,

et visc en el record i et trobo en la solitud

que m’acompanya en el sender que començo.

 

I em dono forces per seguir el camí costerut

on t’imagino al meu costat i com a guia et penso

perquè és l’única manera de superar el teu buit.

 

Jordi Medina AlsinaPlantada Olivera Oriol Papell Castellar del Vallès

5
juny
2014

Un exili forçós

Per un patriota vallesà que arreu on anava no es cansava de dir que era de Castellar, què més que retrobar-se amb La Mola, un dels emblemes indiscutibles del Vallès. Des d’aquí és d’on es pot concebre l’origen del Vallès com a gran vall entre Collserola, La Mola i el Montseny i des d’on es poden albirar els diferents municipis del Vallès i les principals muntanyes del país.

Quin millor lloc per llegir també un poema de Pere Quart, un dels principals poetes de la literatura catalana i fill de Sabadell. Són les “Corrandes d’exili”, un poema que mostra la duresa de l’exili, la duresa de la separació, la duresa del comiat amb aquella terra que tant t’ha donat, la duresa de l’enyorança i la duresa de l’esperança desfeta.

Un dels paràgrafs és ben sabut per tot bon vallesà i l’Oriol també en tenia una samarreta. Avui podem donar sentit al poema en un exili forçós causat per una mort sobtada, un exili que ens obliga a abandonar no una terra sinó algú molt estimat, un exili que ens obliga a acomiadar-nos de l’Oriol, un exili que ens trenca de records i enyorances, un exili amb “una esperança desfeta i una recança infinita“. Un exili que ens obliga a viure en una França perquè la mort s’ha endut la nostra terra.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

La Mola Oriol Papell Torres

17
maig
2014

Per a tu

Dolç hivern que decaus en la nit més càlida,

rialla de neu que et desfàs amb l’escalfor,

vitalitat del vent fred que minves en la tristor,

dia curt que t’eixamples en la terra més àrida.

 

Sóc conscient que ens deixes i no puc descriure

l’amargor del teu comiat ni grans paraules puc dir

perquè em dol reconèixer que no et tornaré a sentir

i em destrossa evidenciar que no et tornaré a viure.

 

Voldria quedar-me i copsar-te eternament al teu costat

mentre desprens el teu alè de vida alegrement

i veure com quan marxes bufes suaument

i obres els brots dels arbres que has despertat.

 

Ja no et tindrem però et sentirem en cada jornada

i el teu record reviurà en el Sol que ens esperona,

en la brisa fresca del mar que ens esborrona

i en la pluja que ens deixa olor a terra mullada.

 

L’estiu arriba i marxes cap a nous horitzons

on no et veurem ni palpar-te més podrem

però seràs en totes les nostres passes i et tindrem

en les nostres lluites i en les nostres rialles i emocions.

 

Ara tu esdevindràs sentit en la nostra existència,

aquell coratge que ens empeny i ens trenca la por,

aquella espurna d’alegria que ens trenca la tristor

i de totes les flors de primavera la seva essència.

 

Ets tu qui ens obligarà a aixecar-nos en el dia costerut,

ets tu qui convertirà les nostres llàgrimes en somriures,

ets tu qui ens donarà sentit als nostres viures

i ets tu qui ens acaronarà per trencar la solitud.

 

Gràcies Oriol, per haver-nos ensenyat

a viure amb tanta intensitat!

 

Jordi Medina Alsina

Oriol Papell