Massa sovint quan parlem dels grans personatges ens centrem tan sols en la vida adulta i obviem la infantesa com si fos del tot despreciable i gens operativa. Amb tot, els grans genis i els grans personatges són el resultat d’un llarg procés començat des d’edats ben primerenques. En molts casos, la infància és l’inici de creació dels propis motlles que anirem esdevenint en un futur. I així ho fou també amb Francesc Macià i Llussà, el petit somiador i gran defensor de l’entorn social i cultural propi del seu país, Catalunya.
En Francesc va néixer el 21 de setembre de 1859 a la Rambla dels Josepets de Vilanova i la Geltrú, en una casa, actualment desapareguda, que feia cantonada amb el carrer Ametller. Era fill de Joan Macià i Artigues i de Maria Llussà i Sagarra, tots dos procedents de les Borges Blanques; el pare de Cal Granada i la mare de Cal Gimeno. El naixement a Vilanova i la Geltrú però, no va ser casual: els pares, que es dedicaven al comerç de l’oli i més tard també al de vins, s’havien traslladat a Vilanova per aprofitar l’important port que aquesta ciutat marinera disposava. Era així com transportaven l’oli de Les Garrigues amb carros fins a Vilanova i la Geltrú i des d’aquí l’embarcaven cap a Barcelona estalviant-se de pagar els burots.
L’èxit del seu negoci els va permetre comprar una nova casa al carrer Sant Pau número 27 cantonada amb el carrer Sant Gervasi, actualment també desapareguda. Una gran casa de dues plantes per a la vivenda, una planta baixa pels magatzems de l’oli i un terrat. A Lleida, la mateixa casa hagués estat de gran categoria però, a la Vila-nova, on la majoria de cases eren d’indianos, esdevenia una casa més entre totes les altres.
Però l’infant Macià no era gaire d’estar per casa, li agradava córrer i anar a la platja. Molt sovint anava amb sa germana corrents a beure aigua fresca a la font que hi havia al costat de l’església parroquial de Sant Antoni Abat o anava amb els seus amics havent sortit d’escola cap a la platja. Allà, a la platja de Ribes Roges, feien volar els estels que ells mateixos s’havien construït.
Moltes tardes demanava cinc cèntims a sa mare per poder anar a la impremta del senyor Hurtado, que tenien al costat de casa, per poder comprar paperets de colors. Retallava els paperets en forma de rodona, hi escrivia un missatge, hi feia un forat al mig i quan l’estel volava, els col·locava a l’extrem del fil i els paperets s”enlairaven fins a arribar a l’estel. Vés a saber quins missatges escrivia en aquells paperets de colors. Amb tot, el que podem saber del cert és que estaven plens de somnis, desitjos i aspiracions que feia enlairar fins a l’estel.
El mar també li produïa una veritable fal·lera i sempre que podia anava a donar un tomb amb alguns dels pescadors del port de Vilanova. De ben segur que aquests li explicaven històries fantàstiques de mariners que encara donaven més amplitud als seus somnis escrits amb paperets de colors. Uns somnis que, amb els anys, aniran esdevenint aspiracions i grans projectes no només personals sinó també nacionals.
