12
oct.
2015

Lluís Companys, el president màrtir desconegut

Aquest dijous dia 15 d’octubre, commemorarem el 75è aniversari de l’afusellament al President Companys en mans de les forces franquistes. Companys però, no va ser l’únic sinó la víctima número 2.761 entre els afusellats pel franquisme a Catalunya. Recordar la seva mort és reivindicar que l’estat espanyol demani perdó i anul·li el judici sumaríssim com a gest de penediment per l’assassinat d’un president de la Generalitat de Catalunya elegit democràticament. Alhora, recordar la seva mort és també homenatjar als milers d’afusellats pel franquisme un cop acabada la guerra civil. Reivindicar la figura del President Companys no és tan sols denunciar la seva mort sinó explicar la seva vida i el que va fer perquè al cap i a la fi és per això pel que el van matar.

Fins aquest divendres 16 d’octubre al Foment Vilanoví podreu veure l’exposició “Lluís Companys, polític fins a la mort” que repassa la vida del president Companys des del seu naixement el 1882 al Tarròs fins a la seva mort el 1940 i el que ha significat la seva figura en la història de Catalunya. Fill d’una família benestant, finalitzà els estudis de Notaries per poder ser advocat envotat en el context de revolució industrial i de la Renaixença catalana que el marcà i amb els quals desenvolupà la seva vocació política. Va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, advocat laboralista, diputat, impulsor de la Unió de Rabassaires i de la defensa d’aquests, opositor a la dictadura de Primo de Rivera i, entre moltes altres coses, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

És des de la configuració d’ERC que Lluís Companys, procedent del Partit Republicà Català, és més conegut. Massa sovint se’l presenta com el rebel o l’etern opositor de Francesc Macià i Llussà però, cal entendre que aquests dos personatges venien de procedències diverses. L’historiador Joaquim Aloy defineix Companys com l’home pont entre els ideals del republicanisme, de l’anarcosindicalisme, el federalisme i el catalanisme. Amb la victòria d’ERC a les eleccions municipals del 1931, Companys és nomenat governador civil de Barcelona. Posteriorment tornarà a ser diputat i més tard, el primer president del Parlament de Catalunya restaurat amb l’Estatut de Núria. Fou ministre de Marina i, amb la mort de Macià, passà a ser el president de la Generalitat de Catalunya.

El seu mandat no va ser fàcil pels temps difícils que vingueren. Els fets d’octubre de 1934 esdevenen claus en la vida de Companys, dugué a terme una oposició ferma contra el govern de Madrid i proclamà l’estat català de la República Federal Espanyola. La resposta va ser clara: suspensió de l’autonomia i detenció dels membres del govern de la Generalitat. Des de la presó participen en la configuració del Front d’Esquerres per lluitar contra la involució democràtica i social del govern espanyol de dretes del moment. En les eleccions del 1936 el Front d’Esquerres obté un èxit rotund, gràcies al qual es torna a restablir la Generalitat i el Parlament de Catalunya, Lluís Companys torna a ser proclamat president i des del balcó pronuncia una de les seves frases cèlebres: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

Ja sabem tots què ve més tard: l’aixecament militar el juliol del mateix any, l’inici de la guerra civil i l’inici del franquisme. Lluís Companys es mantindrà fidel als seus ideals i més concretament al seu primer discurs d’investidura com a president: “Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és la meva vida, estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”. I així va ser. Companys, fou un polític fins a la mort que el dugué a morir afusellat per les tropes franquistes. Morí descalç per morir trepitjant terra catalana i morí per tot allò que representava. Amb tot, deixeu-me dir que moren les persones però, no les idees ni allò que es conrea. A dia d’avui, la lluita de Companys encara continua.

Deixeu-me doncs, acabar amb el poema -ben conegut que Ventura i Gasol dedicà al President Companys i així donar figura a aquest final:

No digueu que ell és mort —no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit—,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort —la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit—,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort —la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort—, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

Ventura Gasol, octubre de 1947.

Deixa un comentari