Ahir commemoràvem els vint anys de la mort de Joan Fuster, qui va ser un dels ideòlegs constructors de la nació catalana al segle XX. La seva obra literària és excel·lent i d’un gran valor nacional a l’igual que ho és la seva obra política que vetlla per una conversió dels Països Catalans en una única nació política.
Joan Fuster és un dels 
ferms crítics del provincialisme i de la mentalitat sucursalista que ha imperat a l’elit tradicional del País Valencià. Com va dir “ser valencians és la nostra maera de ser catalans” però, entenent catalans no com els que viuen o nasqueren a Catalunya sinó com tots aquells qui, amb el dialecte que sigui, parlen una mateixa llengua.
Per ell, el fet lingüístic és el nexe cultural i històric d’un poble. Amb tot, la nació catalana ve trencada per les barreres politicoadministratives dels estats i de les comunitats autònomes que provoquen un distanciament entre els diferents territoris que la formen.
És una llàstima que, encara a dia d’avui, siguem víctimes d’aquestes barreres territorials i coneguem tan poc del nostre municipi del costat, de la nostra comarca veïna, de les altres regions de la nostra nació. Com és possible que personatges de la transcendència de Joan Fuster siguin tant poc presents i, fins i tot, desconeguts en el nostre entorn?
Les barreres territorials debiliten la nostra identitat i no ens permeten avançar com a única nació. Necessitem iniciatives que promoguin el coneixement i la unitat dels territoris de la nació catalana i és per això que cal aplaudir projectes com l’Institut Ramon Llull, l’euroregió mediterrània o l’aposta del diari Ara per cobrir les notícies de la major part del territori de parla catalana.
