La cançó de les terres llemosines

Avui, sent el dia mundial de la poesia, el vull dedicar a un poeta molt arrelat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i de transcendència nacional, Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Avui dia se’l coneix com a fundador del Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de la capital del Garraf, un projecte de biblioteca i de museu que apostava per la cultura, la recerca i la formació de la gent en una vila-nova agrícola i aïllada del món. El projecte de biblioteca-museu pretenia ser un projecte d’abast nacional, pretenia ser el museu nacional de Catalunya i d’aquí que seguís els grans trets característics dels museus nacionals europeus del moment com el Louvre, el Pergamon o el British Museum. Víctor Balaguer, no només fou poeta, sinó també polític i un gran pensador. Un gran pensador que apostava clarament pel progrés per poder crear un país fort des de tots els àmbits. En el vessant de la poesia i la literatura catalana es destaca perquè fou un dels impulsors del moviment de la Renaixença, tant necessari per la nostra llengua i pel nostre país aturat culturalment, i recuperador dels Jocs Florals. Molt sovint Víctor Balaguer firmava els seus poemes com a Lo Trobador de Montserrat així se’l coneix encara avui dia. La cançó de les terres llemosines és una clara evocació de sentiment de pàtria tot agermanant la pàtria catalana amb l’occitana, unes terres llemosines que encara avui dia resten infravalorades pels estats dels que formen part i continuen lluitant per fer valer tot allò que les defineix com a nació. Què més oportú doncs, de dedicar en el dia d’avui aquest espai a Víctor Balaguer i a les terres llemosines. Bona lectura!

Terres llemosines, terres llemosines,
cort de gentilesa, paradís del món,
plenes d’harmonia, de llum i bellesa,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!
Sobre la mar blava, la vela llatina;
sobre un cel sens núvols, riuades de sol;
per boscos i prades, los aucells a pobles;
tot un món de viles, tot un mar de flors;
la verda olivera, la palma afriacana,
los arbres balsàmics de les pomes d’or.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
la Marca amorosa dels gais trobadors,
on creiexn i viuen en pau i companyia
los arbres dels tròpics i les neus del Nord.
Una mar que escampa rodols de plata
per sobre una arena de palletes d’or;
uns aires que embauen, uns amors que cremen;
l’encens en l’esfera, l’incendi en lo cor;
una pàtria tota til·liant de glòria,
una terra tota llampegant d’amor.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
enceses i ardents en llum i color,
on canta, a tota hora, l’aucell en les hortes,
on canta, a tota hora, l’amor dins dels cors;
sou, en la llegenda, rossinyol de glòria,
sou, en l’epopeia, pavelló d’honor,
teniu les més nobles històries de gesta,
teniu les pus belles menines del món;
per terme, les ones de la mar llatina,
per fita, les serres del Pirèn boirós.
Terres llemosines, terres del meu cor!

Terres llemosines, terres llemosines,
romàntiques terres de pretz i llausor,
empori la joia, viles de paratge,
que hermoses, que hermoses, que hermoses que sou!

Víctor Balaguer, Lo Trobador de Montserrat.