Fins aquest diumenge 25 d’octubre es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició entorn a les pràctiques artístiques es realitzaven entre els anys 1950 i 1977. Un període immers en el franquisme i on l’epicentre artístic es trobava a París, un període on es comencen a gestar noves maneres de pensar, entendre i fer art amb els moviments d’avantguarda. L’exposició permet mostrar un dels períodes més rellevants de l’art català del segle XX i, alhora, permet seguir el recorregut del discurs museològic de la nova presentació de la col·lecció d’art modern del MNAC. La mostra presenta més de 400 obres de diferent format que omple un buit en la història de l’art català dels nostres museus.
La mostra està dividida per les tres dècades que configuren aquesta retrospectiva artística i ve acompanyada, no només d’obres en diferents formats artístics, sinó també de materials i documentació que ajuden a construir un relat contextualitzat amb el període i els personatges de les diferents èpoques. En els anys 50, per exemple, es centra molt en el paper de Dau al Set, el que va significar per a molts autors i grups i el que va significar per el desenvolupament de la modernitat a Catalunya. En els últims anys del règim, ja es camina cap a la restitució democràtica i la recuperació de les institucions del país, a l’igual que els artistes experimenten amb les seves obres i comencen a crear amb més llibertat adoptant les noves tendències artístiques d’avantguarda per expressar emocions.
L’exposició vol establir una cronologia d’aquests vint-i-set anys (1950-1977) connectant les obres i els artistes amb les exposicions, els projectes editorials i els esdeveniments culturals que es van anar desenvolupant en aquest període. És per això que al llarg de la mostra es poden anar observant els cartells, catàlegs i tríptics de les diferents exposicions, fotografies, objectes, llibres i revistes que omplen de contingut els plafons introductoris de cada dècada i engreixen el significat de cada obra artística.
L’exposició presenta prop de 400 obres amb l’objectiu de completar la historiografia del període i prefigurar la que podria ser una exposició permanent del Museu Nacional desplegada gairebé fins als anys 1980. No es centra exclusivament en l’art pictòric sinó que mostra el desenvolupament de les diferents vessants artístiques com l’art dramàtic, la dansa, les lletres, la fotografia o l’audiovisual. Presenta així els autors més destacats, les sales d’exposicions que es van anar creant i ho acompanya amb obres artístiques efectuades amb diferents materials i tècniques fins al moment impensables.
Artistes com Miró, Casamada, Guinovart, Subirachs, Torrandell, Brossa, Tàpies, Ponç o Pijoan tenen un espai en aquesta exposició que connecta, com s’ha dit- amb la nova presentació d’art modern del MNAC. L’exposició connecta perfectament també amb d’altres exposicions actuals com l’exposició temporal “1960-1963: Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època” del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i l’exposició “Argimon, ètica i estètica (1929-1996)” del Centre d’Art Contemporani La Sala, també de Vilanova i la Geltrú. Us animo doncs, a veure-les totes!
