Si t’atrau aquest bell temple històric encisat per l’ornamentació, tens a la teva disposició el saber, amb un llegat pletòric. Entra-hi i deixa d’anar de bòlit! A la biblioteca, la instrucció i al museu, l’atenta observació esdevindran en tu un mestre insòlit. La cúpula és la il·luminació del fundador don Víctor Balaguer que cerca la nostra formació. No en tingueu dubte, us en dono fe que amb aquesta obra i institució ell encara és un mestre del saber.
Els dies corren i el temps passa de pressa i el seguit d’activitats no em deixen trobar-te per sentir-te, olorar-te, somiar-te i recordar-te i amb un somriure copsar la llàgrima que vessa. El buit és immens i el silenci interminable, malgrat l’agenda plena i la feina pendent d’un dia a dia que va passant sent-ne tu absent amb aquella boira de tristesa inesgotable. Vull plorar-te perquè és així com et sento, et visc en el record i et trobo en la solitud que m’acompanya en el sender que començo. I em dono forces per seguir el camí costerut on t’imagino al meu costat i com a guia et penso perquè és l’única manera de superar el teu buit. Jordi Medina Alsina
Per un patriota vallesà que arreu on anava no es cansava de dir que era de Castellar, què més que retrobar-se amb La Mola, un dels emblemes indiscutibles del Vallès. Des d’aquí és d’on es pot concebre l’origen del Vallès com a gran vall entre Collserola, La Mola i el Montseny i des d’on es poden albirar els diferents municipis del Vallès i les principals muntanyes del país. Quin millor lloc per llegir també un poema de Pere Quart, un dels principals poetes de la literatura catalana i fill de Sabadell. Són les “Corrandes d’exili”, un poema que mostra la duresa de l’exili, la duresa de la separació, la duresa del comiat amb aquella terra que tant t’ha donat, la duresa de l’enyorança i la duresa de l’esperança desfeta. Un dels paràgrafs és ben sabut per tot bon vallesà i l’Oriol també en tenia una samarreta. Avui podem donar sentit…
Dolç hivern que decaus en la nit més càlida, rialla de neu que et desfàs amb l’escalfor, vitalitat del vent fred que minves en la tristor, dia curt que t’eixamples en la terra més àrida. Sóc conscient que ens deixes i no puc descriure l’amargor del teu comiat ni grans paraules puc dir perquè em dol reconèixer que no et tornaré a sentir i em destrossa evidenciar que no et tornaré a viure. Voldria quedar-me i copsar-te eternament al teu costat mentre desprens el teu alè de vida alegrement i veure com quan marxes bufes suaument i obres els brots dels arbres que has despertat. Ja no et tindrem però et sentirem en cada jornada i el teu record reviurà en el Sol que ens esperona, en la brisa fresca del mar que ens esborrona i en la pluja que ens deixa olor a terra mullada. …
Sol que despunta efervescent caliu càlid que s’escampa tot crida dins l’estança a obrir els ulls i a estar despert. És hora d’aixecar-se, és hora de florir i de construir el niu que no hi ha res més viu que aquell que surt a fora. La branca incerta està florida i reflecteix bellesa i vitalitat com si cap dubte ni realitat l’hagués capficada ni afeblida. Observa-la i mira’t a tu. Branca florida o branca morta, que brota amb allò que l’importa o que per les pors s’ha deixat dur?
