9
abr.
2012

El Google Art Project

El món dels museus es bolca a la difusió del seu patrimoni i de les seves col·leccions, prova d’això n’és el projecte internacional de difusió de les obres d’art dels museus més importants d’arreu del món: el Google Art Project. En ell s’hi exposen més de 30.000 obres amb alta resolució de 155 museus.

En l’aplicatiu de Google es permet a l’usuari poder veure amb el màxim detall les obres dels museus, fer galeries pròpies especialitzades, fer visites virtuals als museus, visualitzar les obres d’artistes concrets i/o fer cerques concretes. En definitiva, és una aplicació gratuïta per conèixer les col·leccions dels museus més importants i poder-les estudiar.

Google ens ofereix el patrimoni al nostre abast, ens apropa el coneixement. Tot i que no hi ha la opció del català a l’aplicatiu és una gran opció per donar a conèixer els museus arreu del món. Entre els museus hi trobem el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb 1464 obres de 455 artistes diferents que ens permet apreciar la immensitat de la seva col·lecció.

No sé si, seguint el patró del Google Art Project, es podria fer un aplicatiu amb totes les col·leccions dels museus de Catalunya per augmentar-ne la difusió. Amb tot, els museus catalans augmentarien el coneixement del seu patrimoni però no augmentarien els seus ingressos. És doncs, una gran i imprescindible iniciativa que caldria aprofitar per acompanyar-la d’ofertes i promocions dels museus per tal de treure’n beneficis.

28
gen.
2012

Què hem de fer per augmentar el nombre de visitants als museus?

Aquesta és una de les preguntes més freqüents en el món dels museus i els equipaments culturals i patrimonials en general. La cultura massa sovint no està de moda i no crida l’atenció; no és el reclam de molts i massa sovint resta aparcada de les tendències socials actuals. Hom sempre es mou per impulsos i costa crear una peridiocitat en les visites a equipaments o en els propis interessos culturals.

Els museus i equipaments patrimonials s’han vist obligats a crear innovacions periòdiques per incentivar les visites. D’aquí les exposicions temporals, l’exhibició de la mateixa col·lecció sota diferents títols, temàtiques o enfocaments. I alhora, programes com ‘l’objecte del mes’ o activitats de tota mena per captivar als diferents públics: programes familiars, conferències especialitzades, projeccions amb concerts… Tot amb una sola finalitat: arribar a nous públics, tenir més visitants.

I és que la cultura no està de moda i això és un gran impediment. La major part dels equipaments culturals i patrimonials es troben amb aquest problema: ni reben interès, ni reben visitants, ni reben ingressos. Sobta doncs, veure que el Museu Dalí de Figueres va incrementar en un 7,61% el nombre de visitants l’any passat i supera el rècord del 2004 en la celebració del centenari del naixement de l’artista.

Què cal fer doncs? La Fundació Gala-Salvador Dalí ens mostra doncs, que no és impossible! És cert però, que la projecció d’un artista internacional com Salvador Dalí no es pot comparar amb la realitat de la majoria dels museus, que són locals. La resposta es troba doncs en la internacionalització de les institucions, en la creació d’una marca per trencar localismes. A què esperem?Imatge

21
oct.
2011

Vilanova inaugura una exposició permanent de Cardona Torrandell

El passat dijous dia 20 d’octubre es va inaugurar a la biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú l’exposició permanent del llegat que la família del pintor ha deixat per a la ciutat. Sens dubte, Armand Cardona Torrandell és un dels pintors i artistes que ha ajudat a projectar la capital del Garraf i és per això que la ciutat va posar el seu nom a una de les biblioteques municipals. Avui, l’Associació Cultural d’Armand Cardona Torrandell vetlla per la difusió de l’artista i de la seva obra i d’aquí la seva satisfacció. Com va dir el president de l’Associació, el sr. Puig Rovira, és un gran honor poder gaudir a la ciutat d’un espai permanent amb l’obra del pintor mentre esperem poder tenir un espai propi on poder exposar tota la seva col·lecció. De moment, la sala d’actes de la biblioteca que porta el seu nom allotja una mostra d’una vintena d’obres que reflecteixen la seva evolució artística.

Vilanova i la Geltrú doncs, amplia el seu patrimoni artístic i ho fa en una biblioteca, curiosament un lloc ben significatiu per reflectir els valors de l’obra d’Armand Cardona Torrandell: un constant diàleg entre llibres i art, entre literatura i pintura.

7
oct.
2011

La reforma del far, la recuperació d’un atractiu per a la ciutat

La notícia de la recuperació del projecte de reforma del far de Vilanova i la Geltrú és una bona notícia per a la ciutat, no tan sols per a la dotació d’un museu dedicat al mar sinó per recuperar un espai a l’aire lliure privilegiat. Fins ara, el Museu del Mar ha estat portat pel col·lectiu dels amics d’aquest que al llarg de molts anys ha anat reivindicant l’adequació de l’espai per a l’exposició de la seva col·lecció. Alhora, l’espai del far és un espai amb una gran singularitat i amb un gran llegat històric per a la ciutat.

És cert que al nostre país hi ha molts museus dedicats al mar i no podem aspirar a ser el Museu més important en aquesta temàtica però, també és cert que Vilanova i la Geltrú sempre ha estat lligada al mar i el mar constitueix una part molt important de la seva singularitat: els íbers, el comerç dels indians, la vila marinera… La ciutat té molts visitants per la seva proximitat al mar, les seves platges i el seu port.

El port de Vilanova i la Geltrú és un dels cinc primers ports més importants de Catalunya i és aquí on cal buscar una sinèrgia d’atracció turística. Els visitants del port i la llotja cal que puguin visitar també un museu dedicat al mar i cal que hi hagi un espai on es puguin oferir activitats entorn a aquest element tan característic de la ciutat.

Un museu ha d’oferir història i continguts. La col·lecció del museu del Mar juntament amb la col·lecció privada Roig Toqués esdevé un gran llegat patrimonial ple d’història i contingut que cal donar a conèixer i reivindicar com a part de la ciutat. Alhora, el far com a edifici que allotja la col·lecció ja esdevé un contingut en si mateix digne de visitar i quedar-ne embadalit.

Amb tot, la creació d’equipament culturals cal que vagi acompanyada sempre d’un pla de viabilitat econòmica i és per això necessari l’estudi acurat de l’indret per poder-lo dotar d’espais d’exposició adequats, d’espais de lleure per als visitants (venda d’objectes, rehabilitació dels jardins, bar) i d’espais polivalents per a l’atenció del públic visitant. La reforma del far com a recuperació del projecte del Museu del Mar és una bona notícia i pot esdevenir un gran atractiu per a la ciutat però cal realitzar-lo seguint unes directrius de museografia actual, de viabilitat econòmica i de coordinació amb la resta d’equipaments i atractius relacionats amb el mar existents a la ciutat.

26
set.
2011

Un patrimoni poc conegut

Fa uns dies vaig visitar l’exposició “Treasures of the Heaven” del British Museum que gira entorn al món de les relíquies de l’Edat Mitjana com a mitjà de connexió entre l’ésser humà i la divinitat. Una exposició única ja que no s’havien reunit mai tants objectes d’aquestes característiques en un mateix indret.

Més de 150 objectes contextualitzats en l’Edat Mitjana i en la manera en què l’ésser humà els veia i en tenia devoció. Una exposició que desperta la curiositat del visitant i ens reflecteix les necessitats religioses i espirituals que es tenien aleshores -gran part de les quals han desaparegut als nostres dies-.

Tot i que a Déu no l’hem vist mai, hom sempre ha tingut la necessitat de venerar-lo amb imatges, de pintar-lo, escolpir-lo i, fins i tot, descriure’l. La proximitat dels sants i santes, vistos com a éssers humans màgics, amb poders divins o amb contacte permanent amb Déu, feu que la gent comencés a venerar trossos d’objectes o relíquies per tal de poder estar més a prop de Déu. Es creia més real i amb més poder que no pas la veneració d’obres d’art sense cap objecte propi d’un sant o d’un indret sagrat.

Les parròquies d’arreu, i especialment les d’Europa, es van anar omplint d’objectes per venerar en dies concrets del calendari. A la península Ibèrica tenim moltes relíquies de Sant Jaume, per exemple, per tota la relació i influència del Camino de Santiago que portava pelegrins de totes les contrades.

Passada l’Edat Mitjana i arribant als nostres dies, la fe de molts creients no ha minvat i, venerant relíquies o no, la seva devoció ha anat aportant una gran quantitat d’objectes patrimonials a les diferents esglésies que, massa sovint són desconeguts i no reben les mesures de preservació, documentació i difusió que els pertocaria.

Ens trobem doncs, amb una gran quantitat d’objectes patrimonials ben diversos escampats arreu però del que se’n té poc coneixement. És cert que hi ha molts museus i col·leccions públiques de propietat eclesiàstica com són els Museus Vaticans o els diferents museus diocesans però, també és cert que encara hi ha molt per conèixer. Sens dubte, es tracta d’un patrimoni poc conegut i amb gran camí a recórrer.

2
set.
2011

Heribert Barrera, un mestre patriota

La mort d’algú sempre suposa una avaluació de la seva acció al llarg de la vida i més encara quan es tracta d’un polític. Parlar d’Heribert Barrera és parlar del que ha estat la història del nostre país al llarg del segle XX, ell n’és un reflex. D’aquí que es faci difícil descriure’l i, alhora, que no sigui just fer afirmacions simplistes tot reduint la seva personalitat a unes declaracions poc afortunades que feu quan ja era gran. El president Barrera se’l destaca per la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides. Una tenacitat i unes conviccions que el portaren a fer-se voluntari al Front d’Aragó durant la guerra civil i a dedicar-se a la política per defensar els interessos del país i del poble català.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill del dirigent d’ERC, Martí Barrera i Maresma, i membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i del Bloc Escolar Nacionalista. El 1935 va entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Durant la guerra civil, va ser soldat als fronts d’Aragó i del Segre, havent d’exiliar-se a França, on es va doctorar en ciències físiques a la Sorbona, fins al 1952. A l’exili va emprendre la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual en va esdevenir secretari general (1976-1987) i president (1991-1995). Entre els anys 1977 i 1980 va ser membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980). El 1980 es va convertir en el 7è president del Parlament de Catalunya, cambra de la qual en va ser diputat fins al 1988. També va ser diputat al Parlament Europeu entre 1991 i 1994. L’any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya.

La història d’un país no es dibuixa sola, si no hi hagués hagut gent que lluités amb tenacitat i convicció Catalunya i la seva identitat restarien en l’oblit. Som hereus de molts homes i dones que han lluitat pels valors republicans i les llibertats de Catalunya, gent valenta que no ha deixat de sortit al carrer per demanar el que ens pertoca. La història d’un país no es dibuixa amb bones oratòries sinó amb tenacitat i conviccions sòlides i és per això que, vulguem o no, Heribert Barrera esdevé un mestre patriòtic. Un mestre orgullós de no haver votat la Constitució espanyola vigent de la qual encara ara ens en sentim lligats. Un mestre coherent entre el que pensa, el que fa i el que exposa. Un mestre que deixa tota la seva carrera professional per dedicar-se a la política i defensar amb fermesa els ideals de la República Catalana. Un mestre que no abandona els seus ideals amb els anys i continua defensant-los encapçalant manifestacions a favor del dret a decidir (juliol de 2010) i a favor de la independència de Catalunya (el juliol passat).

Cada cop que mor un mestre són els alumnes qui han de continuar la seva tasca i fer-lo present en les seves accions. Els mestres moren però els seus ideals resten en nosaltres. Som nosaltres qui haurem de seguir lluitant i defensant la Catalunya que volem. La història no es dibuixa sola i és per això que Heribert Barrera, a l’igual que molts d’altres catalans i catalanes, mereix tots els nostres respectes i honors per la seva lluita aferrissada pels drets i les llibertats del nostre país. Que el seu exemple no caigui en l’oblit i que la seva tenacitat i les seves conviccions sòlides ens facin dibuixar una Catalunya lliure.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del 2 de setembre de 2011.

23
ag.
2011

El patrimoni del territori com a atracció turística

Normalment és allò que tenim més a prop el que ens fa esdevenir el que som i ens dóna identitat. A l’hora de promocionar un territori no cal copiar, cercar temàtiques o models patrimonials ja existents en altres indrets sinó conèixer-se i conèixer el propi patrimoni i la història de l’indret. Un bon exemple el tenim en el Centre del Romànic de la Vall de Boí a Erill la Vall. Els diferents pobles s’han unit per ser un reclam turístic en la seva col·lectivitat. No només els paratges naturals meravellosos i les pistes d’esquí de qualitat que disposen són motiu de reclam sinó que han buscat allò que els fa ser únics davant la resta i, evidentment, és el romànic català.

Sens dubte, la Vall de Boí és característica per la concentració d’esglésies romàniques que han conservat l’estil arquitectònic sense alterar-lo. Per al contrari, la gran majoria de temples històrics del país han començat sent romànics i han estat progressivament alterat pels diferents estils arquitectònics posteriors o, fins i tot, destruïts.

El Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí és un petit espai que tracta el context del territori per entendre el que el fa ésser el que és. Explica el context històric del moment, mostra diferents personatges i, a través d’una museografia interactiva, incita l’espectador a no acabar la visita al centre sinó a endinsar-se en la vall de Boí i la seva identitat, a entrar en les diferents esglésies romàniques que formen el conjunt, a gaudir dels paisatges dels diferents poblets, a deixar-se endur per l’estil de vida i establir conversa amb la gent que hi viu. El Centre no és només contingut sinó també actitud: l’interès en conèixer i descobrir el meravellós territori de la Vall de Boí. És, sens dubte, un gran conjunt patrimonial i un gran recurs d’atracció turística ben emprat. Patrimoni i turisme, quelcom inseparable.

29
jul.
2011

Viu-la (la festa major)

Any rere any arriba el període de l’estiu i amb ell la diversitat de festes majors arreu de Catalunya i dels Països Catalans. Hom pot preguntar-se el sentit d’aquestes i el per què encara a dia d’avui continuem celebrant-les sense qüestionar-nos-ho. I és que no podem concebre a hores d’ara un 5 d’agost sense fer festa a la nostra ciutat. La festa major forma part del nostre viure en comunitat i del nostre gaudir amb la gent que ens envolta.

La festa no deixa de ser el llegat de la vila-nova d’ahir, la gent que vivia del mar i del camp i que patia per les seves collites. No podem negar que la base de la nostra festa és la renovació d’uns vots a la patrona de la ciutat, és de base catòlica, però és també el sentit de viure-la i divertir-se en comunitat el que l’ha fet perdurar fins als nostres dies. L’home i la dona que treballen també tenen ganes de riure, de dansar i de passar-s’ho bé; per això cada poble té els seus balls i els seus entremesos propis que la identifiquen davant la resta. I és que la festa és la nostra manera de fer festa, forma part de la nostra identitat, de la nostra manera de ser i de la nostra manera de viure. Trobem aquí el sentit de la seva continuïtat, la manera d’entendre-la, la manera que tenim de fer festa. El poble que fa festa és un poble que és viu, és un poble que no només treballa i dorm sinó que integra la diversió en la seva quotidianitat.

No podem doncs, concebre la festa sense la gent que l’organitza, la gent que hi participa i la gent que la gaudeix. I és precisament el protagonisme d’aquesta gent el que permet identificar-nos amb aquesta festa i preservar-la al llarg dels anys. La festa, la nostra manera de fer festa, esdevé un element d’identitat de gran rellevància que cal preservar, difondre i impulsar, esdevé un element turístic i de promoció de la ciutat indiscutible, esdevé un element de gaudi, cohesió i convivència ciutadana i és que, per sobre de tot, és una festa. Visquem doncs la festa i continuem preservant-la com a signe de ciutat viva i reflex de la nostra identitat i del nostre sentit de comunitat.

Article publicat al Diari de Vilanova en l’edició del divendres 29 de juliol de 2011.

17
jul.
2011

Espai Macià, la importància de les idees

Hom quan visita museus i col·leccions està acostumat a observar i admirar objectes de tot tipus però, cada cop més trobem que els objectes són menys necessaris en la museografia. Els objectes van donant pas al continugt i a les idees a trasmetre.

El recent inaugurat Espai Macià de Les Borges Blanques persegueix aquest propòsit: la importància de les idees per sobre dels objectes. Sent l’exposició un recorregut biogràfic d’en Francesc Macià i Llussà, presenta l’Avi de Catalunya com un conjunt d’idees que perduren al llarg del temps tot i la mort del personatge.

Amb un llenguatge planer i proper va narrant la vida del conegut Francesc Macià a través de vuit àmbits cronològics. La sala expositiva presenta un disseny harmònic amb cofres temàtics que amplien el contingut en format vitrina, textos o interactius.

L’exposició ve acompanyada d’un video que mostra el trajecte d’un tren, símbol del recorregut de la vida del personatge i finalment, l’últim apartat, l’audiovisual basat en les idees. El visitant ja coneix la vida d’en Macià i ara convè aprofundir en els valors i les idees que la vida de l’Avi transmet.

L’espai no és doncs, només el discurs expositiu i la presentació de la vida del personatge sinó també tot aquell pensament del visitant que aquesta provoca. Com diu l’audiovisual “la vida continua després de nosaltres, cal educar en la memòria i en la preservació de la nostra identitat; la memòria d’un temps que va creure que podia existir un horitzó col·lectiu de justícia social i llibertat nacional”. La preservació d’en Macià doncs, està a les nostres mans i depèn de la nostra voluntat. La importància ja no es troba en allò exposat sinó en l’actualitat del contingut que el visitant vulgui donar-li en el seu viure quotidià.